Catalunya és una nació definida per la història. Territori, llengua, poble, art, dret, tradicions i lleis la legitimen com a tal.
El nostre poble neix a la zona dels Pirineus, a l’alta edat mitjana, de la simbiosi entre una aristocràcia d’origen visigot i una població d’origen celta-romà. El nostre esdevenir històric comença quan aquesta població pren consciència col·lectiva de si mateixa i comença la conquesta de les terres en les quals avui s’assenta el poble català i que llavors estaven en poder musulmà, una gesta èpica que cohesiona i forma al nostre poble. Aquest procés de conquesta i assentament territorial és una lluita secular i antagònica entre els catalans de fe cristiana contra els musulmans assentats en aquests territoris.
L’afermament i la maduració del poble va de la mà de la seva llengua, el català.
El nostre poble s’aferma com a europeu, i en passar dels segles integrarà dins del seu si, a grups més o menys nombrosos d’aquest mateix origen europeu.
La posterior expansió enllà del mar, cap a l’oest i cap al sud durant els segles medievals definirà les seves fronteres humanes lingüístiques i territorials. Però els avatars de la nostra història van fer que no es formés una única unitat política.
Avui el nostre poble es troba en una cruïlla històrica sense precedents, la seva supervivència com identitat pròpia i demogràfica, el benestar econòmic, la pau social i funcionament de les seves institucions es troben greument amenaçades. La primera i més greu amenaça a la qual ens enfrontem és el procés de substitució demogràfica protagonitzat per les masses immigrants extra-europees provinents del tercer món, i una de les seves conseqüències: la islamització de país. L’existència de Catalunya depèn d’aturar i revertir aquests processos, abans que arribin al punt de convertir-se en irreversibles.