Bressols o taüts

30 juny Bressols o taüts

Una situació econòmica social desastrosa i sense solució d’esmena amb els paràmetres del liberalisme, amb un deute impagable generat per un sistema que “treballa en fals” i agreujada per polítics irresponsables.
Les nostres llibertats retallades dia a dia.
La delinqüència desbordada davant un govern que definitivament ha abandonat aquesta batalla. El desmantellament gradual del sistema de la seguretat social.
La degeneració i manca de valors ètics,
El desastre ecològic al qual ens porta la desraó del materialisme exacerbat pel mateix sistema.

Tot un corol·lari, encara que molt resumit, que ens mostra la gravetat de la situació actual. No obstant això, davant la falta de relleu generacional que garanteixi la supervivència del nostre poble i cultura, tot el que acabem d’esmentar són nimietats, sí, nimietats perquè si no hi ha un “demà”, “l’avui” manca d’importància.

En la concepció identitària i nacionalista l’important és la comunitat i com a comunitat som els hereus-transmissors d’un llegat mil·lenari. Com a comunitat i individus som una baula més de la cadena, la funció principal de la qual és rebre, engrandir i transmetre tota la cosmovisió del món que conforma la nostra cultura i civilització. Amb aquesta afirmació, al pas d’objeccions, deixem de pas resolta tota discussió basada en criteris d’egoisme personal. En la situació actual no entrem en l’opció avortament si o avortament no, com a transmissors que som no podem ni contemplar-la. L’obligació, sempre que es pugui, de “passar el testimoni”, que en el seu moment ens va ser lliurat, va primer.

Dit això, que mostra amb claredat la nostra posició, vegem que està passant. La majoria no té fills argumentant la dificultat econòmica de la seva criança i educació, això és cert, molts altres simplement no tenen fills perquè no volen, el seu egoisme els pot més. Malgrat això fa amb prou feines dues generacions i amb la precarietat material com a principal protagonista, els nostres avis sí que tenien descendència. Ells no havien patit la rentada de cervell actual, senzillament es comportaven com és natural a qualsevol poble amb esperit vitalista, tenint fills. Per si no fos poc el raonament en clau econòmica de tenir pocs fills, alguns ni això, amb la finalitat de donar-los un millor futur, és egoista i errat de base perquè els estem condemnant a un futur més pesat i amarg, a ells i als seus descendents. Arribat el moment hauran de mantenir una societat envellida. Seran una minoria i les probabilitats de ser superats, engolits i eliminats per la història serà més garantia que possibilitat.

Diguem-ho més clar, ens estem referint senzillament i planament a la fi de la mateixa Catalunya i d’Europa, perquè aquesta societat de vells s’enfrontarà a la pressió immigratòria i l’eclosió final de les explosives natalitats del Magreb i resta d’Àfrica, principalment. Això és el que espera als nostres escassos descendents com no es posi remei. Esperem que la cruesa expressada serveixi d’avís als més, que no solen fer extrapolacions ni pensar, com a molt, més que en la propera generació.

Exposem a continuació uns gràfics de “l’evolució” de la natalitat de l’estat espanyol, serveixen també com a model general del que està passant a tota Europa.

Com s’acostuma a dir una imatge, imatges en aquest cas, val més que mil paraules. La piràmide dels anys setanta mostra una societat amb un creixement natural. La piràmide del 2018, solament 48 anys de diferència, mostra a la clara la manca de fills. Malgrat això l’extrapolació de la tendència actual, si no s’agreuja encara més, i encara que sembli mentida ho està fent, ens porta al següent gràfic.

Com es pot observar, la part més ampla va pujant i pujant fins al límit. Curiosament l’última extrapolació sembla tenir forma de taüt. En altres paraules, la primera és normal, la segona aveïna la catàstrofe, però encara manté la “normalitat” aparent de la societat, ja que el gruix poblacional està en edat “productiva”, la tercera és la catàstrofe que arriba gairebé de sobte i sense paliatius pel que fa a la vida de les societats (quan en pocs anys tot el gruix productiu es jubila o hauria de jubilar-se). Esmentem tanmateix que les piràmides no reflecteixen distinció entre els nascuts “de casa” i els fills dels immigrants, en conseqüència, la realitat és encara pitjor.

Doncs bé, aquesta curta exposició sostinguda per tres senzills gràfics i que representa amb claredat a on (no) anem, és sabuda per les nostres classes dirigents, tan catalanes com de l’estat espanyol, des del mateix començament del problema, aproximadament principis dels vuitanta. La seva posició sobre aquest tema l’estem patint des de fa ja dècades. Quan va començar a minvar la natalitat, malgrat els inicials avisos dels demògrafs, no es va prendre cap mesurada, al contrari, eren els temps de la primera llei de l’avortament, una llei que si bé seguia mantenint-lo fora de la llei i solament el tolerava en tres casos, malformació, violació i perill per a la mare, es va convertir, gràcies al tercer supòsit i les seves interpretacions de “perill psicològic”, en un autèntic tot s’hi val. El que ha passat després fins a arribar als nostres dies és de tots conegut, més avortament i més immigració (en realitat està relacionat, encara que no com els polítics ens ho expliquen sinó en un sentit més trist, el d’un poble que majorment es deixa morir, ja que al fet de no tenir fills se li coadjuva immigració sense fre). És el que molts analistes ja han denominat com “el gran reemplaçament” auspiciat pels mateixos governants.

Tot plegat està instrumentat per una dreta globalitzadora que vol mà d’obra barata, no oblidem que van ser ells els detonadors del fenomen immigratori, i una Esquerra mundialista amb la seu “bonisme” pudent. Tots dos, això sí, amb un clar sentiment etnomasoquista que prefereix sempre els de fora enfront dels de casa. En aquests trenta anys de bogeria únicament un curt temps de suport a la natalitat, ridícula i sense solució de continuïtat, tallada de soca-rel, excepte per les rendes més baixes que en resum corresponen als immigrants que no declaren res, als primers símptomes de les crisis de finals de la dècada del 2000.

Per tot això i per sobre d’altres que puguin semblar més “importants”, urgeixen mesures de suport a la natalitat i no solament en forma de diners, és necessària la creació de tot un entramat social de suport a la mare, sigui casada o soltera i d’un ministeri de la família. Cap dona haurà de veure en l’avortament més que un crim contra si mateixa i de la comunitat de la qual n’és part. Cap dona quedarà desemparada davant un embaràs no desitjat, al contrari rebrà de l’estat TOT tipus de suports per tenir a la seva descendència en total llibertat i garantia d’un futur. Les famílies hauran de rebre ajudes que correspondran a la manutenció dels fills. Dit en altres paraules, ja que no és aquí el lloc d’exposar tot el que ha de fer-se en forma detallada, MAI l’estat haurà de permetre que les condicions econòmiques dels progenitors es converteixin en un problema.

Naturalment i tornant al principi de l’article, les nostres propostes i tot el que impliquen tenen un difícil encaix en l’actual sistema polític liberal i els valors que el sustenten, fa falta un canvi radical i ràpid perquè els fills tornin a ser vistos com el que realment són, EL FUTUR I LA GARANTIA DE LA NOSTRA SUPERVIVÈNCIA COM A POBLE. Enfront d’això, repetim, tota la resta són nimietats.

Nota: els gràfics corresponen a piràmides de població espanyola, la catalana té pràcticament la mateixa però amb tendències encara més negatives.

SOM Catalans.