QUIN ÉS EL FUTUR DE RÚSSIA COM A GRAN POTÈNCIA?

07 set. QUIN ÉS EL FUTUR DE RÚSSIA COM A GRAN POTÈNCIA?

L’escenari mundial actual que molts especialistes qualifiquen de “multipolar”, és en realitat un moment de transició entre la decadència de la fins ara anterior potència dominant hegemònica, els Estats Units i l’ascens de la qual ho serà en les pròximes dècades: la Xina. És en aquest escenari en el qual un tercer actor, amb poder i influència en el tauler mundial, però un graó per sota, podria convertir-se en gran potència mundial si sap actuar estratègicament, corregir les seves mancances i desenvolupar les seves potencialitats. Aquest tercer actor és Rússia.

I Rússia: història, decadència i recuperació.

Per història, cultura, llengua i tradició Rússia és una nació absolutament europea. El rus és una llengua eslava de la família indoeuropea, a la qual pertanyen també les llengües llatines, hel·lenes, germàniques, cèltiques i bàltiques, la qual cosa ens assenyala un antiquíssim origen comú de tots aquests pobles europeus. Més específicament, els pobles eslaus entraran en la història aproximadament durant els segles II-III dC, quan són nomenats i referenciats en les fonts llatines. En el posterior esdevenir històric s’aniran diferenciant entre ells i originant els que avui coneixem. L’últim nucli eslau indiferenciat va ser el rus-bielorús-ucraïnès, un fet a qual Vladímir Putin va fer referència en el seu recent article “De la unitat històrica de russos i ucraïnès”. El primer estat rus va ser fundat per vikings suecs (varegs) a Kíev. El Ducat de Moscou va lluitar contra les invasions mongoles i el títol de Tsar deriva del llatí “Caesar” per a reivindicar a Moscou com a Tercera Roma (continuadora de l’Imperi bizantí). L’Imperi rus va ser sempre una barrera contra l’avanç de l’expansionisme turc-musulmà. Algú pot dubtar que de Rússia no sols és europea, sinó una de les nacions vitals en la història del nostre continent?

Rússia es converteix en una potència durant el regnat de Pere I el Gran -el primer tsar rus que va utilitzar el títol d’Emperador- concretament després de les seves victòries contra Suècia en les Guerres del Bàltic. Des d’aquest moment Rússia ja no és només una potència europea que lluita contra enemics exteriors (mongols, turcs) sinó que es converteix en una potència vital en l’equilibri militar i polític continental.

Després de la caiguda de l’URSS deguda a una visió infantil de Gorbatxov, Borís Ieltsin i les seves polítiques liberals de submissió política a Occident i als corruptes oligarques locals, van tenir desastrosos efectes en l’economia i en la societat russa. El rebuig de la petició russa d’entrar en l’OTAN va ser percebut com un rebuig d’Europa i Occident a Rússia, la qual cosa li va fer bascular “volens nolens” cap a la Xina. La decadència política de Ieltsin va tenir fortes respostes populars -amb cops d’estats inclosos-, que anunciaven el desig del poble rus per una recuperació del seu orgull nacional. Aquest va ser l’argument polític que va jugar intel·ligentment Vladímir Putin un pragmàtic defensor del seu país, per a arribar al poder. La seva arribada al Kremlin va suposar la recuperació de Rússia. El punt d’inflexió va ser la Segona Guerra Txetxena i la seva reconfirmació internacional va esdevenir amb l’actuació de l’exèrcit i la diplomàcia russa en la guerra de Síria.

II L’hora de Rússia. Elements i problemàtiques per a esdevenir potència mundial.

-La permanent guerra d’híbrida dels Estats Units contra Rússia, que pretén aïllar-la de l’antic bloc de l’Est, i ara del mateix espai exsoviètic europeu, forçant-la així a ser una potència pràcticament sense cap influència a Europa. El manteniment de l’OTAN i la seva extensió als antics països del Pacte de Varsòvia, l’agressió a Sèrbia –tradicional aliat rus als Balcans- i el desplegament de l’escut antimíssils ha estat els episodis d’aquesta primera fase. La crisi d’Ucraïna, i l’intent de revolució “taronja” a Bielorússia, els episodis de la segona fase. -El gir asiàtic: Que al meu entendre té una doble naturalesa. 1)- La creació d’organitzacions entorn de Rússia, que engloben l’antic espai soviètic d’Àsia Central. L’objectiu és la cooperació econòmica i la defensa militar d’aquesta regió amenaçada pel radicalisme islàmic, i la manipulació nord-americana per a afeblir el poder rus en aquesta zona vital per al control del món (Tractat de Seguretat Col·lectiva i Unió Econòmica Eurasiàtica). 2)- L’Organització de Xangai, sorgida de l’acostament a la Xina com a resposta al rebuig d’Occident cap a Rússia. Si la vocació de Rússia és acostar-se a Europa i no a la Xina, la seva participació en l’Organització de Xangai -la major del món i on existeix un equilibri entre els estats-nacions i la seva dimensió supranacional-, reafirma la posició global de Rússia, l’estabilitat a Àsia i allunya la influència i capacitat d’intervenció dels EUA en el continent asiàtic.

-La Ruta de l’Àrtic. Si la Xina està construint la nova Ruta de la Seda com a aposta estratègica, la de Rússia ha de ser convertir l’Àrtic en la gran via comercial mundial dominada per Moscou. El desglaç convertirà a l’Àrtic en una mar navegable tot l’any en les pròximes dècades, Rússia ja ha començat a activar aquesta ruta durant els mesos hàbils. L’Àrtic serà clau per al comerç mundial. Rússia està a l’avantguarda del control d’aquesta ruta i per reafirmar-lo deurà: estendre les seves aigües territorials àrtiques fins als límits en disputa i ampliar la presència militar en la seva costa septentrional. Moscou ha d’assegurar-se la primacia a l’Àrtic, per sobre de la Xina, que ja comença a posar els seus ulls en la zona, i dels Estats Units, que encara no ho ha fet i que en el moment de fer-lo hauria de trobar-se amb “statu quo” favorable a Rússia.

– Els hidrocarburs i el mercat energètic. Superant el constant boicot estatunidenc i encara que aquests conserven una alta capacitat de sabotatge sobre aquest, la terminació del ramal del North Stream 2 a Alemanya és una nova prova de l’actual i creixent necessitat que té Europa occidental dels hidrocarburs russos. Una realitat que ajuda a un acostament euro-rus, també en aquest cas beneficiós per a les dues parts. -La necessària diversificació econòmica. No obstant això el seu lideratge en hidrocarburs, Rússia necessita diversificar i implementar la seva economia. Aquest és el seu punt més feble a l’hora de convertir-se en una potència mundial de primer ordre. Rússia apunta en aquesta direcció. El seu ministre d’Economia Mijail Mishustin impulsa un programa ambiciós que va des de la construcció d’infraestructures (carreteres i ferrocarrils) a fortes inversions en educació. El ministre de defensa Serguei Shoigú proposa la creació de noves ciutats a Sibèria com a futurs centres avantguardistes del sector tecnològic. Tots dos parlen de situar a Rússia entre les quatre primeres potències econòmiques a la fi de la dècada.

-El lideratge en tecnologia militar. El reeixit assaig del míssil hipersònic Tsirkon el mes de juliol passat, confirma el lideratge rus en tecnologia missilística. Si l’economia és el gran repte, la tecnologia militar és el gran avantatge de Rússia, un avantatge que sembla ningú estarà en condicions de disputar-li i que li dóna una enorme força en la seva posició mundial.

III. De Lisboa a Vladivostok: La Gran Europa i el destí del món.

La Xina desenvolupa un pensament estratègic, i ja planeja la seva actuació a partir de 2050 pensant en les futures generacions, i en la projecció del poble han en el món. L’elit xinesa actual sap que no estarà viva en 2050, però la seva concepció de poble, destí i nació sobrepassa el seu interès personal; aquesta serà una de les claus –segurament la més important- per la qual la Xina triomfarà en el pròxim futur. Les elits mundialistes que governen els Estats Units tenen un sinistre pla per a la Humanitat a implementar en les pròximes dècades. Els dirigents d’Europa occidental no passen de ser nans polítics, l’horitzó dels quals mai supera els quatre anys, és a dir les pròximes eleccions i el seu objectiu és simplement la reelecció.

En aquest complicat panorama Rússia té un paper determinant i vital. Europa occidental no té absolutament cap poder, i el que és pitjor cap voluntat per a actuar com un subjecte en aquest escenari mundial. El seu trist destí és simplement o continuar sent una marioneta dels Estats Units o caure en pocs anys en l’esfera de control xinès, cosa que pot ser molt més dura i nefasta del que les acomodades mentalitats europees puguin pensar. Així avui, la civilització europea, fins i tot la nostra concepció humanista del món, els nostres valors i el nostre sistema de vida té una única esperança: que Rússia arribi a convertir-se en potència mundial de primer ordre. Rússia sí que té una classe dirigent capaç de pensar en termes de civilització, de poder i de futur, així ho ha demostrat el president Vladímir Putin proposant una integració eurasiàtica des de Lisboa a Vladivostok com a alternativa geopolítica possible al poder dels EUA i de la Xina. Rússia no sols és Europa, avui és la gran esperança de la civilització europea.

Aquest projecte de Putin no serà realitzable en el curt ni tan sols possiblement a mitjà termini, però és l’objectiu que tots els europeus de Lisboa fins a Vladivostok haurien d’assumir. Existeixen grans reptes a solucionar per a fer possible el camí cap a aquest objectiu.

-La constant oposició dels Estats Units a qualsevol aproximació euro-russa. Després de la SGM, Europa occidental passa a ser una colònia nord-americana. Amb la caiguda del Comunisme, aquesta Europa occidental comença a tenir interessos antitètics amb els de Washington. La lògica europea seria l’acostament a Rússia i la consolidació del famós eix París- Berlín-Moscou. Escenari que l’administració americana no està disposat a permetre, d’aquí la seva política de tutela absoluta sobre la UE i especialment sobre el seu país més poderós, Alemanya, un estat que políticament ni tan sols té un Tractat de Pau i que neix després de la SGM sota control americà.

-L’absoluta incapacitat d´una UE catatònica. La UE és la suma d’estats impotents sense cap pes, poder ni autonomia en política internacional. El fruit d’aquesta unió d’impotències és el lògic: una gran impotència paquidèrmica, submisa als EUA, fins al punt d’adoptar mesures comercials contra Rússia encara més estrictes de les que imposa els EUA i que són enormement lesives per a la seva pròpia economia.

Putin ha anat oscil·lant en el seu projecte d’unitat eurasiàtica. Si en un primer moment va pensar en la UE com a “partner”, ara sembla inclinar-se per les negociacions amb els seus estats per separat. La solució no sembla gaire millor –la incapacitat d’aquests estats per separat continuarà sent manifesta-, però ofereix una mica més de marge.

-Rússia ha de millorar la seva propaganda. Si Rússia vol convertir-se en el líder continental i el catalitzador del projecte euro-asiàtic ha d’elaborar un discurs continental que sigui mobilitzador i assumible pels països que formen el que podem denominar l’espai Visegrad-Intermarium, que va des del Bàltic a la Mar Negra. Els països bàltics i Polònia són profundament rus-escèptics, fet que els converteix en mansos instruments dels EUA i l’OTAN en la seva fustigació a Rússia. Si això és possible és perquè les opinions públiques d’aquests països continuen tement a Rússia. El mateix pot dir-se d’Ucraïna i la República Txeca. Similar és el cas d’Hongria, un país cada vegada més lluny de Brussel·les, enemic de George Soros i acusat per Joe Biden de “dictadura” –el mateix que Polònia- al qual Rússia hauria de poder atreure cap a la seva òrbita fàcilment. El Kremlin hauria d’elaborar un discurs integrador per part de Rússia que impediria la situació actual en la qual els EUA actua en aquest espai regional no sols per a assetjar a Rússia sinó per a impedir qualsevol acostament entre Europa occidental i Rússia, usant a aquests països com a tascó dels seus interessos.

L’Europa de Lisboa a Vladivostok és sens dubte un projecte tant il·lusionant com complex. Avui dos messianismes es disputen el control mundial un és el capitalisme d’estat xinès, que abandonat el comunisme es basa en un neo-confucianisme combinat amb un nacionalisme agressiu i un racisme que menysprea a la resta de pobles del planeta. L’altre el deliri mundialista del qual els EUA són el seu braç executor i el malson del qual consisteix en un món dirigit per “una tecnocràcia mundial sorgida d’una fusió dels grans governs i les grans empreses en les quals la individualitat se substitueix per la singularitat transhumanista”.

Només hi ha una alternativa a aquests dos malsons, el projecte de l’Europa de Lisboa a Vladivostok proposat per Moscou. La seva difícil possibilitat de triomf passa en primer lloc pel compromís i la determinació dels elements més conscienciats de les “tres Europes”: l’occidental, la central i Rússia.

La Història ens donarà el veredicte.