EL RETORN DEL NOSTRE LLOP.

24 nov. EL RETORN DEL NOSTRE LLOP.

L’Udolar del llop evoca, dóna cos a un món d’històries que vénen des dels segles més remots fins al moment mateix que estem vivint. Ve de temps infinitament llunyans i és com si volguérem recordar una cosa que no sabem ben bé el que és. El que així se’ns manifesta no sabem si és una mica racial o una mica còsmic. Quines ànimes o divinitats venjadores animen les goles o les dents dels llops, centellegen de nit en els seus ulls, ens paralitzen amb el seu alè i infonen en el nostre cos esgarrifances astrals? El llop és un enigma metafísic.
(Vicente Risco)

El llop és un animal extraordinari, misteriós i llegendari, habitava en els boscos sagrats dels nostres avantpassats, va ser part important de la nostra mitòloga més antiga, company de guerrers, de déus i d’herois, personatge imprescindible de contes, llegendes i rondalles i representant heràldic de les gestes guerreres dels nostres avantpassats en l’edat mitjana. Clànic, jeràrquic i lluitador. Lligat al sagrat i a més a més un valuós instrument de la natura. A dir, de l’escriptor Vicente Risco, es tracta d’un dels primitius tòtems de la nostra raça.

En els temps antics, el llop compartia la seva existència en els territoris muntanyencs de Catalunya amb els seus habitants. Amb forta presència als Pirineus i en les zones més boscoses i rurals de la nostra terra, des del Rosselló fins a la serra de Martes, durant molts anys el llop sempre va estar-hi, com a testimoni d’èpoques antigues, refugiat en boscos sagrats i exercint de guardià d’antics somnis que es negaven a desaparèixer.

Tanmateix, el trànsit de l’Edat Moderna a la Contemporània va ser terrible per al llop. L’augment de les ànsies de producció i riquesa d’alguns va produir un canvi dràstic en la disponibilitat dels recursos alimentaris del llop que va entrar en competència directa amb els interessos dels ramaders. Els poders oficials no van cercar alternatives i ja en 1788 “Carlos III” de Borbó dicta una Real Cèdula per exterminar a alguns animals especialment molestos per al desenvolupament de la ramaderia, com ara llops, guillis, genetes, gats mesquers i linxs entre altres, establint l’obligatorietat de dues batudes anuals remunerades per acabar amb aquest tipus d’animals. Pocs mesos després va publicar una nova Cèdula en què duplicava els premis, especialment si es tractava de cries o femelles amb ventrada. Per posar un exemple, al Corregiment de Girona, on s’anotaven en actes davant notari les captures de llops realitzades, la població de llops es va reduir entre els segles XVIII i XIX dues vegades i mitja. Les massacres eren incentivades des de les autoritats de Madrid mitjançant importants pagaments que, no val a negar-ho, pogueren ajudar definitivament a moltes famílies catalanes sense recursos.

La persecució continuà sense pausa fins a finals del segle XIX arribant en aquestes dates a la pràctica extinció del llop en les terres de parla catalana. Es creu que en 1876 durant les guerres carlistes van ser abatuts els darrers exemplars del Principal dels quals es té constància, mentre que a València van desaparèixer l’any 1918, després de la matança massiva amb verins i ceps en la serra de Martes.

Tanmateix, el llop català mai va arribar a desaparèixer del tot. En 1935 es va capturar un exemplar a la Terra Alta, i el 1999 es té constància de l’albirament d’un llop en la serra de Mares (Catalunya del Nord), fent-se pública el 2004 la presència de llops en el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el 2008 a Cerdanya, mentre que també es va detectar la presència de sis llops en la mateixa serra del Cadí.

Per preservar la seva presència en la nostra terra, les autoritats tenen el deure de protegir aquesta espècie tan amenaçada i lligada a la nostra identitat. Es fa necessària la creació de mesures que regulin la seva presència i que facin compatible l’existència d’aquest animal tan lligat a la nostra cultura i tradició amb la productivitat dels nostres recursos mateixos, en equilibri amb els interessos de l’home i la protecció del nostre entorn.

Benvingut, doncs, el llop. Incomprès, odiat i perseguit, però fidel als seus costums i part irrenunciable de la nostra identitat.