Carlans o castlans, figura clau de la Catalunya medieval.

14 des. Carlans o castlans, figura clau de la Catalunya medieval.

Catalunya, terra de Castells.

Com ja s’ha dit, entre altres possibilitats el seu propi corònim podria procedir com a Castella, dels nombrosos castells que van ser edificats des dels principis de la seva creació, en ser aquesta terra de caràcter fronterer en els principis de la seva nissga.

La marca fronterera de la qual va néixer Catalunya, sorgeix en els inicis de la reconquesta en crear-se una sèrie d’enclavaments agrícoles i guerrers en la frontera pirinenca entre l’imperi carolingi i les terres conquistades pels musulmans.

En els primers anys, es produeix un degoteig constant des de les superpoblades àrees muntanyenques dels Pirineus cap al sud de la serralada. Els nous pobladors, sota l’adreça militar dels supervivents visigots refugiats al sud de la frontera franca prenen possessió de les terres ermes que baix l’aprisió autoritzada pels comtes carolingis, es van constituir com comunitats lliures sota autoritat comtal i amb la col·laboració dels monestirs. Es tractà de petits propietaris lliures disposats a prendre les armes per a defensar el nou territori conquistat i de servir de suport per a continuar la reconquesta i repoblació, els anomenats ingenui (homes lliures que han nascut lliures), dels quals en derivarà posteriorment la petita noblesa amb una doble funció, la productiva i la militar.

Homes armats que quan disposaven de cavall seran la base de la cavalleria catalana, i que sorgeixen igual que en altres pobles europeus, entre els segles VIII i X en la plenitud del feudalisme. Aquestes comunitats van ser organitzades sota petites fortaleses militars que depenien d’un senyor feudal o baró i que així mateix quedaven sota l’autoritat del comte. D’aquesta manera, es constituïa una organització agrícola-militar en permanent expansió amatent a la defensa del funcionament productiu de cada zona que serà el germen de la futura nació catalana.

En el si d’aquesta organització es desenvoluparà un element militar important que serà figura clau tant en la defensa com en l’administració d’aquests petits enclavaments. Es tracta del carlà o castlà. Es tracta de guerrers de l’estament de la cavalleria, de la petita noblesa, els milites, prou nombrosos en la documentació medieval catalana dels segles posteriors. Delegats del senyor del castell, tenien a càrrec seu la guarda efectiva de la fortalesa que els era encomanada quedant al capdavant de la guarnició que l’habitava. Són feudataris dels barons dels quals rebien un feu de cavalleria o conjunt de béns que permetia la seva existència com cavallers així com la de la seva família i servidors.

Tenien l’obligació de mantenir armes i cavall amb els quals estar disposats a acudir sempre a la crida del seu senyor i de la defensa del castell i el seu territori. El terme castlan sembla derivar del llatí castellanus, el significat literal del qual és habitador i responsable d’una fortalesa o guarnició, possiblement derivat en les zones franques a chastelain i ja en el romanç català a castlan o castlà, popularitzat probablement per influència del lèxic germànic en el català medieval com carlà. En els Usatges, el carlà era definit com un vassall que tenia el castell en feu d’altre senyor, no obstant això, des de molt aviat aquests milites rebien a canvi del seu servei militar una part de les propietats que administraven, pel que en virtut de les seves accions d’armes en moltes d’aquestes famílies el càrrec era heretat entre els barons de la mateixa família. Així van anar acumulant terres, honors i fins i tot altres castells del mateix rang convertint-se, en alguns casos, en senyors poderosos i equiparables en categoria i propietats al veritable senyor feudal al qual servien.

Entre finals del segle XIV i finals del XVI adquireixen legalment el mer i mixt imperi així com l’alta i baixa justícia que justament els corresponia convertint-se en titulars del senyoriu ple de les seves possessions de les quals en temps anteriors solament havien estat subfeudataris. Van ser, doncs, els veritables senyors de la guerra i personatges claus en la formació de Catalunya. Amb l’avanç de la reconquesta cap al sud, aquestes famílies van perdre part de la raó de la seva existència en desaparèixer la necessitat militar en les terres del nord.

Això, unit a la proliferació de branques menors d’aquestes famílies, va propiciar que nombrosos individus procedents de famílies de carlans passessin a formar part de els Ordes militars de Cavalleria, de llocs funcionarials i notarials o participessin en les diverses campanyes militars catalanes, tant en el mateix territori català com en el Mediterrani. Mentre que algunes branques principals dels llinatges de carlans van poder convertir-se en nobles titulats durant els segles XIV i XVII, nombrosos plançons d’aquestes famílies van passar a engrossir amb el poc que posseïen -les seves armes, el seu llinatge i el seu codi d’honor- les hosts del rei Jaume I en la conquesta de Mallorca i el nou regne de València, participant activament en la conquesta de les noves terres i fundant allí noves cases i assentaments.

Aquesta dinàmica va continuar durant el difícil segle XIV. La documentació de la reconquesta valenciana fa referència a aquests llinatges, els més importants d’entre els nous pobladors, cognoms que avui set-cents anys després recorden en les terres de València i Mallorca els orígens guerrers de les seves principals famílies. Són cognoms que podem trobar fàcilment en la toponímia catalana d’avui dia, com memòria del seu origen i gesta històrica.

El carlà és una figura poc recordada, però importantíssima en l’origen i consolidació de la nació catalana. Un patrimoni històric que hem d’honrar i recordar.