TRIBUT A JEAN MARIE LE PEN.

11 gen. TRIBUT A JEAN MARIE LE PEN.

Els anys passen i les generacions van deixant el seu lloc als que venen darrere; és llei de vida. La meva generació és la dels que va començar a militar a principis dels vuitanta. Vam viure els últims moments dels “anys més durs” i vam tenir la sort de formar-nos durant el moment intel·lectual més brillant del pensament nacionalista i identitari de la segona postguerra europea.

Nosaltres i tots els nacionalistes europeus posteriors al 45 hem estat, som i serem gràcies a dis “factors”:

El MSI i les organitzacions “extraparlamentàries italianes” que foren capaces de mantenir la flama -mai més ben dit- en la nit més fosca, i ho van fer “a qualsevol preu”.

I Jean Marie Le Pen, que ens va demostrar que aquesta flama no era només memòria, sinó que també ho era victòria. Ell ens va ensenyar que es podia tornar a guanyar, aquesta és la seva gran contribució, aquest és el gran deute que tenim amb ell.

És altament simbòlic que Jean Marie Le Pen demanés a Giorgo Almirante poder utilitzar la “fiamma misina” adaptada als colors de França.

Jo vaig tenir l’honor de conèixer-lo personalment durant un acte a Tòquio organitzat pel llavors número dos del Front National, Bruno Gollnish, un altre home admirable en tots els sentits. Vaig tenir amb ell una conversa personal i vam parlar també durant sopars i dinars on demostrava presència, educació, curiositat, respecte i sobretot en una roda de premsa on va ser palesa la seva veritable dimensió política. Durant dues hores periodistes de les principals cadenes del món van sotmetre a Jean Marie Le Pen a una incessant bateria de preguntes sobre totes qüestions possibles; van ser literalment triturats per un Le Pen que va demostrar una gran capacitat dialèctica, però -sobretot- una solidesa intel·lectual i argumental sobre els més variats temes que era realment sorprenent fins a l’impactant. Una lliçó magistral que mai podré oblidar: de la política a la història, de la geopolítica a la literatura, de l’art, de l’actualitat, tota pregunta rebuscada era contestada sense dubtes, de manera sòlida, precisa i coherent. Els periodistes que pretenien acorralar al gran Tribú van acabar per ajupir els seus caps i rendir-se davant la seva manifesta inferioritat. L’endemà, Le Pen encapçalà a Kyoto una comitiva per a rendir honors als japonesos morts durant la SGM: brillantor intel·lectual i valentia personal i política. Aquest va ser el gran Jean Marie Le Pen.

També recordo el sopar d’aquella nit, en un meravellós restaurant tradicional japonès, convidats per un cantant d’òpera admirador de Yukio Mishima. Després de l’àpat recordo que un reduïdíssim cor de quatre persones, encapçalat pel mateix Jean Marie, va acabar cantant el famós “Clavelitos”.

Hi ha qui assenyala punts de desacord amb Le Pen o posicions concretes que no comparteix, per descomptat, n’hi ha, tots les tenim, però Le Pen va ser –conscientment o no- l’encarnació de la Tradició europea -si és el cas amb fort accent francès i… bretó-, això és el que li situa en un pla superior. Le Pen era l’Europa viva que estava en lluita, precisament per això, l’establishment francès, europeu i mundial va tractar d’arraconar-lo i desprestigiar-ho. Mai ho van aconseguir.

Recordo que abans de les eleccions presidencials franceses de 2002 vaig mantenir una conversa amb el famós diplomàtic i escriptor xilè Miguel Serrano. Ell, veient aquesta faceta metahistòrica de Le Pen, em va escriure una carta després de saber-se els resultats de la primera volta, deia això:

“Estem molt contents amb els resultats obtinguts en les eleccions per Le Pen. Ens imaginem que vostès també i moltes Felicitacions! Tremenda és la lluita que li espera en les pròximes setmanes. Estarem donant-li suport”.

Com diu Filip Dewinter, Jean Marie Le Pen va ser el nostre padrí, de tots els que -en diferents formes i amb diversos matisos- encara lluitem per la identitat dels europeus. Ara ens toca seguir en aquesta lluita. Aquesta tremenda lluita és el nostre deure diari.

Serem dignes.