12 des. FRANCIS FUKUYAMA I LA HISTÒRIA INTERMINABLE.
La història no acabarà, mai ho farà. La predicció teologal que Francis Fukuyama va fer fa poc més d’una dècada s’ha evaporat. En una entrevista publicada a La Vanguardia (16/01/2008), Fukuyama va intentar explicar-se: “no em van entendre bé. La idea que l’estació de la història era el socialisme naufragava amb la caiguda del Mur. Per tant, la veritable terminal era el liberalisme econòmic”. Fukuyama i el messianisme neoliberal mai van entendre que la Història no té final. Tota predicció messiànica -laica o religiosa- entra en irresoluble contradicció quan es contrasta amb la realitat. L’experiència humana ve definida pel “polemos”, la lluita entre pobles i la seva voluntat de poder, a través del temps, i no té un sentit teologal ni una estació final que paralitzi aquesta dinàmica en el devenir històric.
En aquells mateixos anys alguns “intel·lectuals” mundialistes van parlar de la “fi de les ideologies”, el que en realitat pretenien dir és que el liberalisme-globalitzat -que també és una ideologia- era el que havia triomfat i s’havia imposat a escala mundial, i a més pretenien fer-nos creure que no era una “ideologia” -amb la càrrega negativa que pot comportar el terme- sinó senzillament l’única manera possible i lògica d’entendre el món; és a dir, pretenien afirmar la imposició de la ideologia mundialista com a pensament únic a-ideologitzat. El millor parany del Diable és fer-nos creure que no existeix.
Després de les prediccions de Fukuyama, la caiguda del govern “entreguista” del corrupte Boris Ieltsin i l’arribada a la presidència de Rússia de Putin, van demostrar que el “polemos” és una cosa que va més enllà de models econòmics. L’ascens de la Xina refrendat, encara més, la buidesa de la fal·làcia de Fukuyama.
La pretesa victòria eterna del model EUA, s’ha convertit en realitat en el naixement d’un món multipolar, on cada potència lluita per l’hegemonia mundial, o per la defensa de la seva hegemonia regional, enfront de les dues grans potències globalitzadores: EUA i la Xina.
Quin paper té Europa en aquesta fase de l’etern esdevenir històric? Europa -la civilització europea en el seu conjunt- haurà de triar el seu destí: o trencar amb la inexistència política i la submissió als blocs dominants (EUA, Xina) per reivindicar la “civilització europea” i situar-se com un dels grans pols polític-econòmics del multipolar món de segle XXI, o conformar-se a ser una colla d’eunucs polítics ineficaços sense cap poder real tot mentre espera, en primer lloc, la nostra submissió política-econòmica i en segon i darrer, la nostra desaparició com a civilització.
La història no té fi. Però els pobles que no són capaços de lluitar per la seva identitat són esborrats de les seves pàgines.
Enric Ravello Barber.
Ho sentim, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.