EL SENTIT SIMBÒLIC DE LA SARDANA. 2ª PART.

25 jul. EL SENTIT SIMBÒLIC DE LA SARDANA. 2ª PART.

Qui ha sentit o ha ballat la sardana, una de les primeres coses que li criden l’atenció és el seu ritme serè, equilibrat, ordenat i exempt de tot excés. La idea d’ordre presideix aquesta dansa. És una projecció serena de l’Ordre supracòsmic. De l’Ordre com a eix superador de tot caos, com a element vertebrador de la Llum, com a constatació d’un dels principis claus en tota societat tradicional i guerrera. La naturalesa és un dels màxims exemples d’ordre que tenim davant nosaltres. L’Ordre com a principi còsmic i sentit suprem en el procés iniciàtic. L’ordre com a irrenunciable màgia dels temps passats.

En concloure la dansa, les mans enllaçades cap amunt cauen sobtadament cap avall, amb una certa energia; és el senyal ferm de la fi de la cerimònia sagrada.

Tot cercle de dansaires de la sardana té un guia. Ell indica com s’inicia la dansa (ja que no totes les sardanes comencen de la mateixa manera), segueix el ritme de la música i va indicant els canvis que la resta ha d’executar, el tipus de punt (llarg o curt) i el final. El guia és l’enllaç entre la partitura de l’orquestra i el cercle de dansaires. Tinguem molt en consideració aquesta relació entre el guia i la música. No oblidem que la música fa, simbòlicament, la funció intermèdia entre el material i l’indiferenciat. No oblidem tampoc el valor altament simbòlic que s’ha atribuït als diferents instruments musicals i als seus sons, des de temps remots i que, per exemple, Novalis va saber captar en les seves narracions. El guia fa totes les indicacions amb lleugeres estretes de la seva mà dreta, aquest senyal és immediatament transmesa de la mateixa manera, un a un, i de manera ràpida, a la resta de dansaires. En pocs segons el cercle s’ha adaptat al nou canvi. Això és la rememoració mil·lenària del guia, del cap, del referent, del conductor de pobles o del guia espiritual, tot això és indissociable a societats genuïnament guerreres. Poques danses trobarem on la figura del guia sigui tan preclara. Aquest guia a l’origen podria ser la referència a un iniciat, a un druida sagrat. Insistim en el significatiu d’aquest subtil senyal, efectuada pel guia del grup; no deixa de recordar-nos un cert secretisme, un cert missatge que es transmet sempre però de formes molt discretes. És un altre element que confirma que els creadors d’aquesta dansa no eren uns qualssevol.

Aquesta dansa s’acostumava a ballar, en èpoques tradicionals, ara ja no, amb la peculiar vestimenta catalana, que no és ni més ni menys que una elegant projecció dels colors claus de l’alquímia: vermell, blanc i negre. El vermell en la barretina o capell frigi, que és exactament el mateix capell que acompanyava a Mitra i en la faixa; també es pot detectar en alguns antics dibuixos en el coll, en forma d’una cinta de vellut o seda, nuada. El blanc en els mitjons i camisa. El negre en les espardenyes, pantalons i jaqueta. Fem en aquest punt un més que significatiu matís. Aquests mitjons arriben fins a sota el genoll. Enllaçant amb els pantalons que comencen just sota el genoll i que queden subjectes en aquest punt per un doblec. La finalitat d’això és clara: remarcar al màxim el genoll. Recordem que el genoll descobert simbolitzava a l’iniciat. Així consta i es dedueix de les escultures de les catedrals medievals europees (el camí de Sant Jaume és una bona mostra d’això). Construïdes per cercles de grans mestres i que amagaven un missatge que anava més enllà de la simple religió. En altres escultures el genoll apareix acusada, en unes altres, en trànsit de recollir-se la túnica sobre el genoll. Però en tots els casos, el fet de ressaltar el genoll, està associat a un llenguatge críptic. Amb tot el que s’ha dit sobre la vestimenta catalana considerem que el procés d’elevació espiritual, de conquesta de la gnosi, de projecció cap al celestial, és clar. Allò que està en contacte primer i permanent amb l’estadi més groller de la matèria (espardenyes, pantalons, jaqueta) és negre. Allò que ha despertat a la Llum (cor, que és el centre simbòlic de l’esperit) queda manifestat externament pel color blanc de la camisa. La suprema projecció al cel vindria definida pel vermell. És la culminació del procés de la Llum, s’ha anat d’allò més vulgar pel cap alt superior (el cap). En ella reposa el vermell de la barretina, en ella es manifesta el color de la màxima realització espiritual. El procés iniciàtic ha conclòs. L’alliberament és un fet. L’immortal ha aconseguit el seu objectiu.

A ningú se li escapen les coincidències entre la sardana i les danses gregues. Curiosament gregues. La terra de l’Olimp projecta la seva llum cap a Catalunya. La terra que segles després, qui sap si seguint un missatge secret, conquistarien els almogàvers per a la corona catalanoaragonesa. Tal vegada buscant els orígens? Tal vegada buscant l’aliança amb el passat? Tal vegada intentant no perdre el cordó daurat de la suprema espiritualitat? Tal vegada intentant retrobar l’heroic esperit d’Esparta? Tal vegada intentant desxifrar l’oracle de Delfos o els misteris d’Eleusis? Però en realitat la pregunta clau és qui crea la sardana?, qui és l’inspirador d’una dansa tan extraordinàriament simbòlica i ancestral en la tradició hermètica europea? La resposta acadèmica són els grecs. Però nosaltres qüestionem tota classe d’academicismes, nascuts a la flaire de la Revolució Francesa. I desafiant les tesis oficialistes ens interroguem i per què no va poder arribar abans? Tal vegada la sardana era un vell missatge, un Cercle Màgic, un dibuix simbòlic, deixat per éssers espiritualment superiors, tal vegada dels primers que van trepitjar aquesta terra catalana. Un missatge que, en el seu intent per desxifrar-lo, ens obliga a lligar a Catalunya amb les primeres onades indoeuropees que van arribar a la península, amb els celtes i els seus misteriosos druides, amb Grècia i el seu portentós saber, amb els visigots, amb els càtars i els templers, amb els somnis continentals, amb la mística dels Pirineus, amb l’hegemonia catalana al capdavant del Mediterrani, prenent així l’herència de la vella Roma. Tot això, en el fons, no és més que el resultat natural del camí seguit pels descendents de l’antiga Atlàntida i al mig, gairebé de manera invariable, ha estat Catalunya. Possiblement, nosaltres, ja hem arribat al final del nostre periple, ja tenim la resposta. Allí, en la mítica Atlàntida trobarem les respostes a aquesta màgica dansa. Ara, que busquin els suposats “experts”.

Per això entenem que no és casualitat que el poeta Maragall s’interrogués sobre si la sardana, és alguna cosa, també, de l’ànima del paisatge? O que Verdaguer cantés una de les més meravelloses composicions poètiques d’Europa, invocant el nom del Continent-Origen.

Tal vegada, qui ho sap, algun dia, quan Aquell que ha d’arribar arribi, serà desxifrat rúnicament, alquímicament, l’al·legoria hermètica que subjau en la sardana.

Mentre aquest dia arriba dansem guerrers!, dansem! i lliurem-nos a l’harmonia, a l’ordre, a la netedat, al calculat acompassament d’aquesta dansa, perquè en ella viu la Vida, en ella resideix el Misteri. Busca-ho!