ELECCIONS LEGISLATIVES ALEMANYES. SETEMBRE 2021.

30 set. ELECCIONS LEGISLATIVES ALEMANYES. SETEMBRE 2021.

El diumenge 26 de setembre els alemanys van anar a les urnes. Eren les primeres eleccions sense Angela Merkel, la cancellera que durant setze anys havia estat al capdavant l’Alemanya, i per tant de la UE. Unes eleccions en les quals es buscava no solament un nou canceller sinó també un nou lideratge europeu: les eleccions alemanyes tenen conseqüències en tot Europa, i això no és només una frase feta que repeteixen els diaris; és com funcionen la realitat en l’en la fase històrica postnacional.

El candidat de l’SPD, Olaf Scholz, vicecanceller amb Angela Merkel i que d’alguna manera marcava una continuïtat, va guanyar per un estret marge al candidat del partit de la Cancellera sortint, Armin Laschet (CDU-CSU) per un estret marge, que confirmava una progressiva retallada de distàncies entre els dos candidats reflectida en les últimes en les enquestes, una anestèsica i avorrida campanya del candidat social-demòcrata va estar a punt de fer-li perdre les eleccions. La diferència final va ser de 25,7 contra 24,1%.

El resultat dels Verds (Die Grünen), que havien arribat a situar-se en primera posició en les enquestes feia pocs mesos, es va quedar en un 14,8%, la qual cosa els converteix en la tercera força. Una de les seves dubtoses “aportacions” dels Verds és la de tenir els dos primers diputats/as transgènere en el Bundestag.

Els Liberals (FDP) –històric partida frontissa a la RFA abans de la reunificació- aconseguien un bon 11,5% i aspiren poder tornar al govern després de setze anys d’absència.

La gran derrotada de la nit va ser Die Linke (l’Esquerra) que amb un escàs 4,9% aconsegueix per dècimes conservar la seva presència parlamentària.

AfD resisteix ferm.

Una dels seus líders, Alice Weidel, valorava així la jornada electoral: “estem bé”. Una valoració encertada. La nacionalista Alternative für Deutschland (AfD) va estar sotmesa, durant tota la campanya, a un brutal aïllament per part dels mitjans de comunicació -absolutament arbitrari i antidemocràtic, tot sent el tercer partit polític del país- combinat amb atacs físics als seus dirigents i a les seves propietats. Són el curiosos atacs dels “antisistema” que casualment sempre coincideixen amb els interessos del sistema.

El resultat va ser d’un 10,6% (-2%) confirma que AfD ha vingut a quedar-se i que és un actor ferm i consolidat en l’escena política alemanya. El partit es confirma com a segona força a l’Est (antiga RDA) on se situa en un 20%, mentre que a l’Oest (antiga RFA), és cinquena amb un 8%. Tanmateix són el primer partit en els “länder” de Saxònia (24,6%) i Turíngia (24%) i és segon a Mecklenburg-Pomerània (16,7%). En l’oest no aconsegueix arrencar vots al desgast de Merkel, i a Berlín és on pitjor resultat té (baixa del 14,7% al 8%).

Aquest fet pot provocar que l’ala “radical” del partit, la de l’Est del país, imposi amb més força els seus criteris en el conjunt del partit, reforçant així les posicions social-nacionals enfront de les liberals-conservadors, la qual cosa seria una molt interessant evolució. Això s’haurà de veure en els pròxims mesos.

En el mitjà termini AfD haurà de recompondre la seva posició sobre la UE, demanar-ne la sortida és un clar problema per a augmentar el seu creixement, especialment en un país com Alemanya que aspira al lideratge continental.

Coalicions.

La pregunta encara sense resoldre és quina serà la coalició governamental que es formi després de les eleccions. La responsabilitat cau en el líder socialdemòcrata Scholz.

Les possibilitats es redueixen a tres:
La reedició de la “grosse Koalition”, segons les enquestes la que menys suport popular té, només un 13%.
L’anomenada “Jamaica” pel color dels partits representats: CDU+Verds+FDP, li dóna suport un 22% de l’electorat.
I la que més preferències té (50%), la coalició “Semàfor”, SPD+Verds+FDP.

En el nou govern es veurà la línia interna que imposa cadascun dels partits, si la d’una certa independència europea liderada per Alemanya o la de l’absoluta submissió atlantista. La primera seria una continuïtat de l’era d’Angela Merkel que recordem va tancar el seu mandat deixant acabat i operatiu el gasoducte rus North Stream 2, que acaba a Hamburg i amb tot el que té aquest fet d’importància energètica, política i simbòlica.

En cas de mantenir-se aquesta línia d’actuació, serà determinant veure si Macron –l’únic polític europeu que té una certa visió geopolítica- i el nou Canceller alemany aconsegueixen activar l’eix París-Berlín com el motor necessari per a una Europa que és feble i marginal en el tauler mundial.

Enric Ravello.