EN DEFENSA DE NADAL.

18 des. EN DEFENSA DE NADAL.

El 30 de novembre d’enguany, la Comissió Europea retirava el “dossier inclusiu” pel qual es demanava no fer servir el terme de “Nadal”. Les protestes i la indignació general van provocar la rectificació de la UE a la proposta de la comissaria d’Igualtat, la socialista maltesa, Helena Dalí, per a qui felicitar Nadal “excloïa ciutadans europeus d’altres orígens”, si bé no va tenir cap objecció a felicitar l’Hanucá, als jueus. Aquest cop les protestes dels europeus han frenat aquesta ofensa, però el camí i la intenció queden marcats. L’atac a les tradicions europees ja no es dissimula.

Des de fa milers d’anys els darrers dies de desembre s’han viscut d’una manera especial en totes les cultures europees, cosa que encara avui, en plena època postmoderna on tot es dissol i s’oblida, segueix estant present.

No entrarem aquí en la forma personal en què cadascú interpreta i viu aquesta simfonia en comú, i encara que per a molts europeus aquesta forma és el naixement de Crist, ningú pot ignorar -en la seva essència i en les seves formes- que el mite que es viu aquests dies es remunta a l’origen de la nostra comuna civilització europea.

No entrarem tampoc, perquè no és objecte d’aquest article, en el fet que l’Església trigués molt a reconèixer la data de 25 de desembre com la del naixement de Crist, i que aquesta data fora precisament la del dia “Sol invictus” a Roma, o la del naixement de Mitra -la religió d’origen aria-persa tan difosa en aquell moment a Roma-; ni que Mitra naixés precisament entre un bou i una mula. Tanmateix, recordem que l’Arbre, és el símbol ancestral de “l’Eix el món”, és a dir, la unió de la terra amb el Cel, i que l’avet representa l’Irminsul, germànic. Als països mediterranis també es fa servir un pi o una olivera, amb el mateix significat.

El que se celebra aquests dies és precisament el “Naixement”. El naixement de la llum -també aquest és el significat cristià- i del Sol, que des del punt més baix de l’el·líptica -dia del solstici- sembla “parar-se” per reprendre el seu camí ascendent que culminarà amb el solstici d’estiu; la llum, fins i tot en la més gran foscor -la nit de solstici- sempre surt victoriosa, Cal no oblidar que també està representada en els pessebres amb la figura del nen Jesús (ens referim als pessebres anteriors a l’era Colau). La llum s’aferma i dóna inici, segons l’Hinduisme (una altra religió d’arrel indoeuropea) al Deva-yana o cicle dels déus, en contraposició al “cicle dels homes”.

Avui dia Nadal, festivitat ancestral dels pobles europeus, té tres grans enemics, que són els grans destructors d’identitats.

El consumisme: cíclicament el retorn del sol i la llum sí que ha estat relacionat amb la funció productiva -i, per tant, amb el consum-, i també amb els “dons” -actualment regals-. De fet, aquest és el significat de les boles que es pengen en els arbres de Nadal i que acostumen a ser vermelles perquè míticament són també les pomes de l’arbre de les Hespèrides. Però el consumisme prendre una part pel tot, i reduir el profund significat d’aquestes festes únicament a aquesta funció (la productiva- consumista) oblidant i negant la funció espiritual, fan de Nadal una caricatura deforme.

L´islamisme: els atacs passats de l’ISIS a Nadal, i les mesures de seguretat que es prenen cada any a Europa davant de possibles atemptats musulmans, no són en essència perquè hi hagi més congregacions de gent pels carrers, sinó per l’odi intrínsec i permanent de l’islamisme wahhabita cap a tota forma de tradició europea.

El pseudo-progressisme estúpid: la seva finalitat sempre és atacar qualsevol cosa que recordi a l’ordre, a la bellesa a l’harmonia, per vulgaritzar-lo i destruir-lo. Els exemples es multipliquen, des de les estupideses de Colau a les “cavalcada de reines magues” de València passant per l’ordinari, lamentable i covardament irrespectuosa imatge de la Verge Maria LGTB (un transsexual amb barba “dissenyat” per Riccardo Simonetti, embaixador especial davant de la UE dels drets LGTB). Permanents atacs de mal gust contra qualsevol forma religiosa i simbòlica pròpia dels europeus.

Recomano celebrar col·lectivament aquests dies, que són comuns a la civilització europea, però també propis de cadascuna de les cultures que la componen, de la forma més local, i més identitària possible. A Catalunya: la importància del dia 26 de desembre, que està relacionada amb el nostre passat carolingi i la pertinença de Catalunya a l’eix central europeu i el Tió. Una soca que representa la natura -en letargia aquests dies- i al qual cal engreixar perquè doni regals. Colpejar molt fort al Tió representa aquest dur treball de l’home català, tradicionalment pagès i ramader, per a produir els béns necessaris per a la vida. Cosa que semblen haver oblidat alguns pseudoperiodistes que no mereixen ser qualificats ni de catalans ni d’homes. Oblidem-nos d’ells.

Personalment, tinc el costum de rellegir aquests dies el meravellós llibre de Charles Dickens “Conte de Nadal“, on l’autor anglès expressa tot el que modestament he volgut transmetre en aquest article.

Bon Nadal.
Enric Ravello.