LA ISLAMITZACIÓ FORÇADA DE BÒSNIA-HERCEGOVINA DURANT LA GUERRA DELS BALCANS.

07 juny LA ISLAMITZACIÓ FORÇADA DE BÒSNIA-HERCEGOVINA DURANT LA GUERRA DELS BALCANS.

Bosnians, serbis i croats són el mateix poble de la família eslava arribat als Balcans al voltant del segle VII dC, parlen un mateix idioma -el serbocroat, encara que cada país “ho digui” d’una manera: serbi, bosnià o croat-. Croats i bosnians escriuen amb alfabet romà, mentre que els serbis fan servir el ciríl·lic. Però hi ha un element que els diferencia fins a contraposar i enfrontar-los al llarg de la història: la religió.

Els serbis van ser cristianitzats entre 867 i 869 per l’emperador bizantí, Basili I, després que reconeguessin la seva autoritat, i per tant es van fer cristians ortodoxos, mentre que tenim la dada que en 879 el papa Joan VIII reconeixia al sobirà croat, el duc Branimir, això indica que la seva cristianització es va realitzar en un context romà-catòlic.

La situació va romandre així fins a l’impacte de la conquesta dels Balcans per l’Imperi turc en 1463, aleshores Bòsnia, que fins llavors havia estat part de Croàcia –coneguda com la Croàcia Vermella-, va passar a mans dels otomans i gran part de la seva població es va convertir a l’Islam, fet que no va passar amb els serbis que van mantenir la seva religió encara sota l’època de domini otomà. Croàcia sempre va estar defensada de l’allau turca per la Sereníssima República de Venècia primer, i per l’Imperi austrohongarès després. Aquest és l’origen de l’atàvica enemistat entre croats, serbis i bosnians (nom que es dóna als bosnians de religió musulmana).

Geogràficament el país es divideix en dues zones, Bòsnia, el nord de país i Hercegovina, que deu el seu nom a Stefan Vukcic, qui en una carta a l’Emperador Frederic II datada poc abans de la invasió turca, signava com a Gran Duc de Bòsnia. Duc en alemany es diu Herzog, per aquest motiu la zona passés a ser coneguda com a Hercegovina (El Ducat) en els documents de l’època, sent oficialitzat a mitjans del segle XIX, quan, encara com província turca es va anomenar oficialment Bòsnia i Hercegovina.

Bòsnia va romandre sota domini turc fins a 1878 (tot i que entre 1718-1739 va ser alliberada pels austríacs), quan els bosnians van rebel·lar-se contra el Sultà Abdulhamit II, contagiats per revolució nacionalista dels serbis, els seus veïns i germans d’ètnia (encara que no de religió). Aquestes revoltes van motivar la intervenció a favor seu dels austro-hongaresos i dels russos que van acabar per expulsar els otomans de Bòsnia, passant aleshores a ser administrada per l’Imperi austrohongarès, com Croàcia i Sèrbia.

Després del desmembrament de la mateixa després de la Primera Guerra Mundial, Bòsnia va passar a formar part d’un nou Estat: Iugoslàvia -que seria dividida en la Segona Guerra Mundial, quan Bòsnia va formar part de l’Estat independent de Croàcia- i refeta després 1945.

Durant diversos segles els catòlics (croats) i els ortodoxos (serbis) que habitaven a Bòsnia Hercegovina, s’autodefinien com a cristians mentre que als musulmans se’ls anomenava turcs, terme que no equival al d’osmanlites o turkuse, referits als pròpiament turcs (1). Els bosnians-catòlics estaven plenament identificats amb Croàcia, i el serbi-bosnians ho estaven amb Sèrbia, això va posar als bosnians-musulmans en la tessitura de prendre a l’Islam com el seu principal tret identificatiu. Així és com sorgeix la qüestió fonamental.

Per fonamentar l’existència d’un Estat bosnià-herzegoví hi havia dues possibilitats: incloure a catòlics, ortodoxos i musulmans a una República unitària (nacionalisme bosnià), o prendre l’Islam com a element sobre el qual construir la seva identitat nacional (2) deixant (nacionalisme islàmic) sense resoldre el cas de les “minories” catòliques i ortodoxes (3) i el seu paper en un Estat entès com musulmà.

Sota el Titisme, Bòsnia i Hercegovina era la república iugoslava on més ciutadans s’inscrivien en l’espai reservat a “nacionalitat” el terme iugoslaus (sense cap altra referència), al registre civil. És durant els anys seixanta i més marcadament encara entre l’emigració bosniana a Alemanya quan comença a difondre el sentiment identitari musulmà entre els bosnians, sentiment a què el mateix Tito va fer els seus gestos de complicitat. En 1961 va reconèixer als musulmans com una “nacionalitat iugoslava”, quan aquests -a causa del seu alt índex de natalitat- van passar a ser el grup més números a Bòsnia i Hercegovina en detriment dels serbis ortodoxos. Aquests gestos de complicitat de Tito s’han de situar dins el context d’una Iugoslàvia que apostava per integrar-se en els anomenats Països No Alineats, on s’incloïa diversos Estats de confessió musulmana.

L’inici del procés de desintegració de Iugoslàvia amb la independència d’Eslovènia i Croàcia va obrir les portes al conflicte intern a Bòsnia i la possibilitat de crear un Estat bosnià independent. Per a alguns il·luminats, era el moment de construir el seu Estat musulmà als Balcans. Entre aquests il·luminats el més perillós era un tal Alija Izetbegovic qui arribaria a convertir-se en president de la República de Bòsnia i Hercegovina. Evidentment aquesta definició confessional-nacional era la declaració d’exclusió per als serbis i croats de Bòsnia d’un projecte nacional comú, d’aquí la seva voluntat i la seva necessitat de “reunificar” als Estats nacionals on se’ls reconeixia com a tals. Croàcia i la llavors Iugoslàvia, respectivament.

L’ISLAM I ELS EUA DE LA BANDA DELS BOSNIANS.

Alija Izertbegovic hauria format part de l’organització Joves Musulmans, creada sota la influència dels Germans musulmans egipcis. El 1970 va publicar un text titulat “Declaració islàmica”, reeditat a Sarajevo el 1990, on explicitava les seves intencions politicoreligioses: “El nostre fi: la islamització … Tot el que en la història dels pobles musulmans constitueix un record de grandesa i valor ha estat creat baixos els auspicis de l’Islam. Turquia, en tant que país islàmic ha regnat sobre el món, en tant que copia europeu, representa un país de tercer ordre com tants altres en el món. El moviment islàmic ha de i pot prendre el poder des del moment en què tingui la força numèrica i moral per fer-ho (…) La conclusió és important: no hi pot haver coexistència entre les creences islàmiques i les institucions polítiques i socials no islàmiques … “.

Durant la dècada dels 70 i 80 a la important influència de l’islamisme egipci a Bòsnia, cal sumar-li una nova i més important: la iraniana. L’islamisme iranià era més atractiu per als bosnians, l’Iran va aprofitar aquesta circumstància, guanyant-se el suport dels futurs dirigents del SDA (Partit d’Acció Democràtica, presidit per Izerbegovic), alguns dels quals van ser detinguts el 1983 quan tornaven d’un congrés a Teheran per a la unitat dels xiïtes i els sunnites, que el règim iranià, llavors en guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein, havia organitzat.

Un cop va esclatar el conflicte bosnià, el gruix de l’ajuda musulmana als bosnians venia de l’Iran. Les xarxes de suport -sanitari i logístic- van demostrar una alta eficàcia, així el 86% dels musulmans bosnians, deien tenir una opinió “favorable o molt favorable” d’Iran. El 1992, els Germans Musulmans van fer crides a la gihad contra els serbis, si bé la seva ajuda va ser inferior a la iraniana, amb ella posaven les bases a una perillosa relació entre Bòsnia i el fonamentalisme islàmic més radical.

Estats Units van fer aparició en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia donant suport al bàndol musulmà i apostant per la unitat una Bòsnia i Hercegovina que inclogués serbis i croates sota el comandament dels musulmans i la presidència d’Alija Izertbegovic, anul·lant qualsevol possibilitat que la minoria croata s’unís a Croàcia (tradicional aliat d’Alemanya) i que la minoria sèrbia ho fes amb Sèrbia (amic de Rússia). Retallar l’avantatge aconseguit per Alemanya-UE amb les independències de Croàcia i Eslovènia, i impedir una poderosa Gran Sèrbia aliada amb Rússia, fora prou per fer que Washington prengués la bandera musulmana (com després faria a Kosovo per idèntics motius) formalitzant de nova una conxorxa islam-nord-americans contra qualsevol acostament entre les dues grans potències continentals: Alemanya i Rússia.

Per la seva banda el govern musulmà de Sarajevo (la capital de Bòsnia), assessorat i armat pel Pentàgon, va provocar una situació irreversible pels croats i serbis de Bòsnia, esperant que les seves constants provocacions desencadenessin una onada de violència que permetés a la Bòsnia musulmana guanyar la simpatia d’Europa occidental, i la consegüent intervenció armada a favor seu. Com reconeixia el responsable de la Secretari d’Estat per a Exteriors dels EUA a Bòsnia: “El que en principi era un govern bosnià multiètnic i triat legalment, s’ha convertit en una entitat musulmana extremista i antidemocràtica”. El Govern de Sarajevo i la seva Armija (nom del seu exèrcit) no van tenir massa escrúpols per aconseguir que els serbis fossin presentats com a bàrbars a Occident, i així permetre que els nord-americans allarguessin el conflicte amb l’objectiu de desestabilitzar i debilitar el més possible aquesta zona vital per a l’equilibri europeu. Així, el 27 de maig de 1992, una explosió davant d’un forn va causar 16 morts bosnians. Les impactants i horroroses imatges van aparèixer en les televisions de tot el món i van ser repetides fins a no poder més per la CNN, culpant sense el menor dubte als paramilitars serbis de l’esgarrifós crim. Posteriorment els serveis secrets britànics i francesos van reconèixer que va ser un auto-atemptat dels musulmans comés amb l’única finalitat d’atribuir-lo als serbis davant de l’opinió pública mundial …. d’aquest últim “detall” no es va informar en els telenotícies mundials. El 27 d’agost del mateix any, una altra massacre arrasava un mercat de Sarajevo. L’OTAN va respondre a la massacre amb una gran acció: 60 bombarders van atacar les posicions sèrbies. Un mes després, experts britànics també van concloure que el míssil llançat contra el mercat ple de civils provenia de les files musulmanes: de nou es va estendre el vel del silenci mediàtic.

EL RADICALISME ISLÀMIC, UNA AMENAÇA PER A BÒSNIA-HERCEGOVINA.

“Bòsnia era un model de tolerància inter-religiosa. L’islamisme present en aquella zona era més laic del que es podia imaginar. Els musulmans de Sarajevo eren a distància sideral dels d’Orient Mitjà. Avui, per contra, després de deu anys de turbulències, també els musulmans bosnians han entrat en el joc internacional de l’integrisme” (4)

Entre 1992 i 1995 Bòsnia i Hercegovina es va convertir en una qüestió de primer ordre per a l’islamisme internacional. Després de 2001, les investigacions sobre xarxes terroristes islamistes passen sempre per terra bosnià. Islamistes procedents d’Àfrica i Àsia obtenen amb sorprenent facilitat la ciutadania bosniana. No ens hauria de sobtar gens de concloure que l’actitud de complicitat per part de les autoritats locals amb l’arribada d’aquests africans i asiàtics, respongui a una determinada voluntat de govern musulmà de Sarajevo. Aquesta campanya de “nacionalitzacions exprés” va respondre a dos motius; el primer, reconèixer els mèrits de guerra als mujahidins que van prendre les armes per l’Armija; el segon, permetre l’arribada a sòl bosnià de coneguts integristes per “reislamitzar” a la població local. Aquest segon objectiu va provocar i provoca encara avui un grau d’enfrontament entre “l’islam tradicional bosnià d’empremta moderada” i “l’islam integrista importat” per aquests nous missioners wahhabites, que van considerar Bòsnia un territori a “reislamizar”.

Aquesta Bòsnia presidida per Alija Izertbegovic no va poder contenir les ànsies d’autodeterminació de les comunitats croates i sèrbies. El conflicte bèl·lic que va provocar aquesta tensió ocupà, els inicis de la dècada dels 90, la primera plana de tots els diaris internacionals. La Pau va arribar amb l’acord de Dayton de 1995, segons el qual Bòsnia i Hercegovina quedava dividida en dues entitats però sempre dins d’un mateix estat. Aquestes entitats són la Federació de Bòsnia i Hercegovina -que inclou a musulmans i croats i la República Srpska per als serbis, aquesta última gaudeix d’una gran autonomia i només les pressions internacionals li impedeixen que s’uneixi a Sèrbia. Amb aquesta divisió l’òrgan de govern de la República de Bòsnia i Hercegovina és col·legiat; dos representants de la Federació (un catòlic i un altre musulmà) i un tercer serbi de la República Srpska, sent qui més vots obtingui d’aquests tres, el president nominal de la República. Des d’aquesta divisió la zona sèrbia té una relació superficial i administrativa per la resta de país, el problema és que dins de la Federació s’assisteix a un doble fenomen, la reislamització en clau wahhabita dels bosnians musulmans i la marginació i persecució als catòlics croats.

Des de la sortida del poder d’Alija en 2000 -va morir el 2003- fins avui, els presidents i la Federació (entre ells, Barik Izertbegovic, fill de l’Alija) han intensificat el procés d’islamització, especialment visible a la capital Sarajevo, ans coneguda per la bona convivència entre serbis, catòlics i musulmans i avui un paisatge més semblant a Ankara que la ciutat europea que sempre va ser. En paraules del cardenal Franc Rodé: “Sarajevo s’ha convertit en una ciutat pràcticament musulmana”. Després del seu viatge a la zona el juny de 2009, el cardenal va declarar a Ràdio Vaticà “els catòlics van ser les principals víctimes de la guerra i molts van fugir de país, a Croàcia i també a països més llunyans com Austràlia, Canadà i Nova Zelanda (…) a Sarajevo, una ciutat de 600.000 habitants, avui queden només 17.000 catòlics”, assenyalant també que en molts pobles on mai n’hi havia hagut s’han construït mesquites, afegint que “hi ha una clara voluntat d’islamitzar la regió de Sarajevo”.

Aquest mateix any el cardenal de Sarajevo, Vinko Puljić, ha denunciat el creixement del fonamentalisme a Bòsnia, sense que les autoritats facin res per aturar-los, com en molts altres països europeus. Les construccions de mesquites i les madrasses (escoles alcoràniques) són finançades amb petrodòlars saudites.

Serbis i croates han estat víctimes d’aquesta “neteja religiosa” feta a base de Kalàixnikov i mitges llunes, però volem acabar aquest article assenyalant que els principals perdedors són els mateixos bosnians de religió musulmana, un poble eslau europeu, islamitzat a la força per l’invasor turc a l’Edat Moderna, i ara reislamitzat amb petrodòlars i fanatisme saudita. Per a ells seria necessari replantejar-se la idea de sobre quines construir l’Estat bosnià. Ells haurien de ser els que combatessin aquest islamisme integrista que amenaça la identitat del seu poble i a convertir Bòsnia en una base logística islamista en el seu atac a la nostra Europa.

Enric Ravello.