LA VIA BÀLTICA: UNA ALTRA MENTIDA PROCESSISTA.

09 jul. LA VIA BÀLTICA: UNA ALTRA MENTIDA PROCESSISTA.

El processisme, amb ANC com branca de mobilització civil, s’ha basat en la mentida i l’engany permanent, aconseguir el suport massiu de la població catalana fent-los creure una gran mentida, per poder perpetuar-se en el poder, o com diu ara clarament Clara Posantí , per “repartir-se el diners” entre ells (PDCat, JxS, ERC CUP …), l’anomenat “procés” ha estat un experiment sociològic amb el que en aquests últims anys aquesta classe decadent, corrupta i sense escrúpols ha mantingut enganyada a una gran part del poble català.

La gran mentida de fons, era que Catalunya podria arribar a ser un Estat independent i que ells tenien un pla per fer-ho possible, només calia seguir-lo, és a dir seguir-los a ells … i era qüestió de poc temps, “el tenim a tocar” repetien els estafadors sense escrúpols. Aquesta gran mentida anava permanentment completada amb altres petites mentides que s’esgrimien puntualment, per donar ànims quan la fe fallava o per mobilitzar la gent quan era necessari un bany de masses. Una d’aquestes mentides era que donant-se la mà o fent cadenes humanes es podria aconseguir la independència, perquè “el món ens mira” i Espanya no tindria més remei que rendir-se: un infantilisme patològic que faria riure a qualsevol nen de l’ESO, però els “processistes” anaven més enllà en la seva mentida; parlant de la via bàltica, quants estonians, letons i lituans van construir una cadena humana unint els tres països i deien que així va ser com aquests països es van alliberar ni més ni menys que de la d’Unió Soviètica. Per descomptat, una altra gran estafa sorgida de ments que no saben com funciona el món.

La via bàltica va ser una actuació política que s’explicava en el context de l’explosió del nacionalisme bàltic a la fi dels anys 80 (Revolució Cantada) i que no va tenir la mínima conseqüència sobre la independència d’aquests països, és clar Moscou no va fer la mínima concessió davant aquesta “pressió”, i els bàltics van seguir formant part de la Unió Soviètica. El conflicte nacionalista es va aguditzar en els següents anys, la tensió va ser tal que el 1991 -i això és el que ens oculten els processistes, sempre infantils, sempre fantasiosos, sempre porucs- va haver revoltes civils de grups nacionalistes, que van anar armats, la majoria de les vegades amb armes que es guardaven en cases des de la SGM, a les places principals de les seves capitals, Riga (Letònia) Vilnius (Lituània), per enfrontar-se a mà armada contra els comandaments especials soviètics enviats per Moscou.
A Lituània la independència la va proclamar el president nacionalista electe Vytautas Landsbergis l’11 de març de 1990, Letònia estava en un procés de ruptura amb l’URSS i de pròxima declaració de la independència, tot això va alertar Moscou que gener de 1991 va enviar els seus comandaments especials a Vilnius i Riga, on es van enfrontar a la població nacionalista armada; a Vilnius hi va haver 13 morts; 30.000 nacionalista letons van anar a la cita armada per defensar el seu país, entre ells Normudus Grostins, que recentment ens va explicar aquests esdeveniments, mostrant-nos el museu dedicat a la revolta, durant la nostra visita a Riga, van morir 8, dos d’ells policies, però la resistència armada nacionalista es va fer fort, i van envoltar els edificis oficials, Gorbatxov amb una situació interna inestable i temorosa de la resposta occidental, no es van atrevir a donar el següent pas: enviar els tancs soviètics per reprimir el moviment nacionalista. Els comandaments russos, davant la pressió nacionalista, es van retirar dels edificis oficials, els respectius parlaments van ser de nou ocupats per les majories nacionalistes escullides en les últimes eleccions i la proclamació de la independència dels tres països bàltics (a Estònia n’hi va haver insurrecció armada) es va fer efectiva i reconeguda arreu del món.

Aquesta és la veritat, la mentida processista no és més que una altra de les seves fantasies, fantasies puerils de gent que no sap com funciona un món que ni tan sols coneixen.

Enric Ravello Baber.