Montserrat, la muntanya sacra de Catalunya.

02 jul. Montserrat, la muntanya sacra de Catalunya.

Aproximadament en el centre geogràfic del vell Principat de Catalunya, es troba el massís muntanyenc de Montserrat, a la dreta del curs del riu Llobregat, i en el seu cim s’alça, majestuós, a uns 720 metres d’altitud, el monestir i santuari de “La Mare de Déu de Montserrat”, que creients i agnòstics consideren el centre espiritual del país.

Els poetes, que sovint comprenen més l’essència de les coses, són capaços d’explicar-les amb unes quantes paraules escollides. Així, el poeta Joan Maragall, proclamava “Montserrat, muntanya santa, la muntanya dels cent cims”. També la crida “muntanya miracle”, perquè en efecte, l’existència i supervivència de Montserrat s’assembla a un miracle.

Al costat de l’antiga església de principis del segle XII, es va construir la basílica, acabada en 1592 per l’abat Bartomeu Garriga. Parcialment destruïda per les tropes napoleòniques, va ser reconstruïda poc després. La façana principal va ser substituïda per l’actual, i al voltant dels anys 1900-1901, decorada amb imponents escultures dels germans Vallmitjana.

També durant la Guerra Civil Espanyola, els clàssics “descontrolats” van tractar de destruir el Monestir, desastre que van poder impedir “in extremis” els Mossos d’Esquadra.

La nau central, coberta amb sis arcs gòtics, té sis capelles laterals, i en les parets hi ha les escultures de Josep LLimona dels quatre profetes majors i en l’absis va col·laborar Gaudí.
En una estada contigua, està el Tron de la Mare de Déu de Montserrat, la “Verge Bruna” o Moreneta. També cal destacar el claustre neoromànic, de dos pisos, construït per Puig i Cadafalch, en el qual es conserven peces lapidaries salvades de la destrucció napoleònica. La biblioteca, que conté 250.000 volums, amb 400 incunables, alguns d’ells impresos en el mateix Monestir, més de 200 papirs egipcis, grecs i coptes i 2.000 manuscrits (llatins, castellans, catalans, hebreus, àrabs i sirians) és de les més importants d’Europa. L’arxiu, reorganitzat després de la destrucció de principis del segle XVIII i XIX, conté uns 6.000 pergamins, uns 10.000 documents dels segles XII al XVII i altres 28.000 dels segles XVIII i XIX.

Fora del recinte del monestir són notables la pinacoteca i el museu. La primera conté nombrosos quadres de Zurbarán, Berruguete, Andrea del Salern, Caravaggio, Van Loo, Jacint Rigau, etc…, i el segon, a més de diverses peces d’orfebreria oferta al Santuari, conté el museu de l’Orient Bíblic, rellevant pels objectes arqueològics de Mesopotàmia, Egipte, Xipre i Palestina.

Als voltants del Santuari es troba el Camí del Viacrucis, construït al segle XVII al mateix temps que la Capella-Cova, en la qual la llegenda situa la troballa de la imatge de la Moreneta, amb representacions dels quinze misteris del rosari, obra de grans artistes com Antoni Gaudí, Puig i Cadafalch, Llimona, els germans Vallmitjana i altres. Altres capelles, totes de construcció moderna, són les de San Miquel, Sant Jerònim, Sant Dimes i Sant Joan, del segle XIX. Les capelles dels Apòstols, de la Immaculada i dels Herois del Bruc, van ser arrasades pels “descontrolats” de 1936.
També són dignes d’esment les estàtues de mossèn Jacint Verdaguer i de Sant Francesc d’Assís, obra de l’escultor Viladomat.

El punt més elevat de la Serra de Montserrat -per descomptat molt més elevat que el Monestir- és el de Sant Jeroni, en ell se situa una capella, dependent de la Basílica, a uns 1.230 metres del nivell del mar. El perímetre de la muntanya és de 26 quilòmetres amb 10 de llarg i 5 d’ample. El gran turó de Montserrat sorgeix abruptament del pla, la qual cosa afegeix majestuositat i grandesa al misteri de les seves estranyes estructures.

Els experts afirmen que la formació de Montserrat es deu a dos cataclismes geològics: a principis de l’era terciària i a conseqüència d’una contracció de l’escorça terrestre es va aixecar la cadena dels Pirineus, i el mar, que a la fi de l’era secundària havia envaït el centre de l’actual Catalunya, es va convertir en un gran llac de vores escarpades. Montserrat estava llavors sota les aigües, prop de la desembocadura d’un riu que procedia de les Balears (hi havia un continent balear) i arrossegava una considerable quantitat d’al·luvions. En enfonsar-se, al seu torn, el continent balear, del que només quedarien les illes, es van formar les depressions del Vallès i del Penedès, i el llac es va assecar. L’enorme massa petrera que s’havia acumulat, on hi havia hagut la desembocadura del riu, el futur Montserrat, es va assecar i es va endurir lentament. Els agents naturals, l’erosió de les aigües i del mar, la calor, i els terratrèmols, van serrar (Montserrat significa “muntanya serrada”) els flancs del conjunt muntanyenc. Al mateix temps, la dessecació produïa grans esquerdes i amb el pas dels mil·lennis va sorgir, gradualment, Montserrat.

La vegetació de Montserrat és d’una frondosa i sorprenent varietat. La fauna és molt abundant, amb gran quantitat d’ocells cantors, i entre les aus carnívores, algunes àguiles i falcons. En l’actualitat hi ha a Montserrat senglars, fures, esquirols i teixons. Tota aquesta fauna s’amaga en els nombrosos torrents que divideixen els vessants de la muntanya la qual, d’altra banda, malgrat el seu aspecte abrupte i gairebé inaccessible, conté nombrosos caminets, que la fan fàcilment assequible.

L’espectacle de Montserrat evoca en l’ànima la sensació del sobrenatural, de la llegenda, del símbol.
Alguns historiadors de la muntanya suposen, encara que sense cap base massa seriosa, que a Montserrat hi havia hagut temples pagans dedicats als déus de la mitologia clàssica, encara que tampoc hem d’oblidar el sentit d’adoració dels pobles primitius per les obres excepcionals de la naturalesa. Incidint en aquesta hipòtesi, alguns autors, i molt notòriament el francès Jacques Huynen, en la seva obra “L’Enigma de les Verges Negres”, addueix, amb arguments certament interessants, que són una reminiscència de les Deesses Negres de la mitologia egípcia. Uns altres, més prosaicament desvirtuen aquesta tesi, assegurant que les imatges de les verges negres -n’hi ha a França, Alemanya, Polònia i Rússia, entre altres països- no poden ser d’origen extraeuropeu, per presentar trets absolutament nostres, i la seva “negritud” es devia a excessos de pietat de devots pelegrins, convençuts que quan més apropaven eles seves espelmes petitòries a la imatge, més probabilitats tenien que els seus precs es veiessin atesos per la imatge. Les imatges, doncs, havien quedat ennegrides per la pietat.

Val a esmentar també sobre aquest fet les afirmacions del monjo Bernabé Dalmau que sosté que era blanca, però la pintura amb el temps es va degradar i va perdre la blancor, i cada cop que la restauraven l’anaven ennegrint, fins que en el segle XIX, poc abans de la festa del 1880, la van acabar de pintar negra del tot, fins i tot els ulls.

En tot cas l’important no és, al nostre judici, la història o la meta-història del color de la Moreneta actualment venerada, sinó el Mite, és a dir, la qual cosa representa per a la comunitat catalana.

Tots els escriptors i músics que han pres a Montserrat com a tema, ha destacat la indestructible unió de la Santa Muntanya amb el país que la circumda. Hi ha pocs llocs en què es puguin escoltar el cant gregorià en el seu total i augusta simplicitat. Verdaguer (mossèn Cinto) va dedicar el seu popularíssim “Virolai” a la Verge de Montserrat, i el mestre Nicolau el seu cant a la notable Escolania.

En ocasió de la guerra de Successió, els benedictins de Montserrat van estar rigorosament amb el seu país, la qual cosa va provocar la venjança del primer i abjecte Borbó, bandejant a tots els monjos, escampats per diversos monestirs de l’ampla Castella, i substituint-los per monjos castellans. Com en aquells temps el bilingüisme no existia, la comunicació entre els “nouvinguts” monjos i els fidels era difícil. De llavors arrenca la desgraciada frase “parleu en cristià”.
Per descomptat, els monjos benedictins de Montserrat, tornen a ser gents del país.

No pot tancar-se aquest article sense esmentar la llegenda que identifica Montserrat amb Montsalvat. “En el cel hi ha un castell i el seu nom és Monsalvat”, es diu en l’òpera Parsifal, de Richard Wagner, estrenada a Barcelona la nit de finalització d’Any de 1913. Un grup d’entusiastes wagnerians, amb el Comte Güell al capdavant, van voler identificar la muntanya de Montserrat amb el Monsalvat, que la llegenda pretén que era el lloc on es guardava el Sant Grial.

El cas és que els entusiastes wagnerians encapçalats pel Comte Güell no eren els únics a donar una equiparació de Montserrat-Monsalvat. A Alemanya diversos erudits participaven de la mateixa creença, sent tal vegada el més destacat d’ells Otto Rahn.

En tot cas, Mite, llegenda i Realitat conviuen en aquesta, la nostra, meravellosa muntanya.