ORIENTACIONS PER A UNA FORÇA CATALANA IDENTITÀRIA I SOCIAL.

28 febr. ORIENTACIONS PER A UNA FORÇA CATALANA IDENTITÀRIA I SOCIAL.

Conscients de la necessitat d’articular una força identitària i social per a Catalunya que pugui competir electoralment en els pròxims comicis i determinats a avançar en aquesta direcció partint de la nostra actual formació política SOM Catalans, escric aquests cinc punts, a manera d’una primera orientació bàsica i fonamental, en els quals es defineixen els paràmetres ideològics, estratègics i tàctics sobre els quals fonamentem aquest procés de construcció.

1. Principi bàsic, el nacionalisme: El que està en joc és la mateixa existència, en les dues dècades vinents, de Catalunya com a identitat o la seva conversió, per efecte demogràfic, en un territori dominat demogràficament -i en conseqüència políticament, culturalment i religiosament- per immigrants del tercer món. Aquest fenomen porta implícites més conseqüències que afecten diàriament a la ciutadania catalana i que aquesta percep -amb raó- com un perill. És sobre aquests perills immediats sobre els quals cal actuar políticament: atur, islamització, inseguretat, degradació de barris, caos a les ciutats, pèrdua de qualitat de sistema educatiu, discriminació enfront de les ajudes a immigrants. Una força política només té valor si és capaç de respondre als problemes quotidians de la ciutadania, proposar solucions i articulars alternatives polítiques per aconseguir-ho. La resta no és política, serà una altra cosa, però no política.
2. Assenyalar l’enemic. El gran politòleg alemany Carl Schmitt va explicar-nos que la primera acció en política és assenyalar l’enemic. Anem a fer-ho, des del pressupost anterior: enemic és tota força política (també mediàtica, però estem en el pla polític-electoral) que afavoreixi la dissolució de Catalunya com a identitat, i per tant hem de ser molt clars, avui -2021- i des de fa temps, els principals enemics de Catalunya tenen noms i cognoms, són la triada ERC, JxC i CUP (no oblidem en absolut la voluntat històrica de l’Estat espanyol d’eliminar la nació catalana per assimilació, però en aquest moment parlem de la realitat política hic et nunc). Ells són els que des del Govern de la Generalitat han afavorit, recolzat i promocionat amb tots els mitjans possibles aquesta brutal onada migratòria, Des del Govern fan servir tots els mitjans de comunicació, tota la seva influència, tot el seu discurs i tota la seva energia, a liquidar a Catalunya com a identitat. No estem fent una anàlisi històrica -que ho farem quan calgui-, estem fent una anàlisi política actual. El pitjor enemic de la identitat catalana són els partits esmentats.
3. “Matar el pare”, en termes psicoanalistes. Un moment necessari per assolir la maduresa i l’equilibri psicològic. Aplicat al que estem dient: Ni un Govern de JxC-ERC-CUP és “nostre”, ni es pot pretendre ser creïble a les masses treballadores i mitjanes, colpejades per l’impacte de la immigració, sense una crítica radical i absoluta a tota aquesta classe política catalana, començant per Puigdemont i acabant per El Homrani, i pel mig a tots els que calgui anomenar. És a dir el primer que cal fer és … madurar.
4. A conseqüència dels tres primers punts, cal afirmar que: –La independència seria un instrument positiu si aquesta estigués dirigida per identitaris, circumstància que ara per ara no és políticament possible, i seria una eina nefasta en mans dels globalistes que estan destruint la nostra nació. No es pot ser “independentista” si la independència que es defensa és la que vol assassinar la nostra nació. Per això mateix tot el que sigui parlar d’independència, unilateralitat, DUI, etc. referint-se a la independència dirigida per JxC-ERC-CUP és simplement un atemptat contra la nació catalana. Quan el nacionalisme català entengui això, serà veritablement nacionalisme, mentre no ho faci només és un apèndix sense força, esma ni personalitat pròpia del multiculturalisme destructor de Catalunya.
5. Social. El terrible impacte de la immigració i les seves conseqüències afecten el conjunt de la societat catalana, però és evident que -com passa a la resta d’Europa- les classes mitjanes i treballadores són les més afectades. En conseqüència -tant per coherència ideològica com per estratègia- el discurs contra la immigració ha de tenir un contingut altament social, profundament anti neoliberal, tanmateix ha de ser aferrissat defensor de la sanitat pública, del sistema de pensions i d’una educació pública de qualitat.

En posteriors escrits ampliarem i afegirem consideracions que ajudin i serveixin per articular políticament als que compartim aquestes orientacions inicials.
Enric Ravello Barber.