Que ens hi juguem a la guerra d’Ucraïna?

30 abr. Que ens hi juguem a la guerra d’Ucraïna?

Un nou article del nostre secretari de relacions internacionals.

UNIPOLARITAT, BIPOLARITAT, MULTIPOLARITAT I GUERRA D’UCRAÏNA.

Darrere del pretès fi de la història proclamat pel publicista del Pentàgon, Francis Fukuyama, s’encavalcava en una aberració filosòfica: treure l’home del seu hàbitat, anul·lar “la Història”, entesa com a actuació de l’home sobre el món i obrir la porta al posthumanisme que avui ja se’ns presenta com una realitat “de facto”. Aquesta sortida de la història significava la implantació “urbi et orbi” del Nou Ordre Mundial -cal ressaltar el de Mundial- intencionalitat que ha estat esmentada sense cap dissimulació pels successius llogaters de la Casa Blanca.
Aquest nou ordre mundial estaria sota la direcció dels Estats Units i seria un món unipolar, és a dir amb un únic centre de poder: Washington.

Els errors estratègics de les successives administracions nord-americanes, sempre sota inspiració unipolar neo-con, van propiciar que Rússia tingués el temps necessari per refer-se com a potència militar i que sorgís un nou actor com a potència mundial de primer ordre, la Xina, que no només es presentaria com a poder militar, sinó com a poder global (econòmic, estratègic, industrial, tecnològic i diplomàtic).

La Xina es va convertir en l’actor principal de la segona onada globalitzadora, sent només una aparent contradicció que una potència comunista advoqués per la reducció de qualsevol trava al comerç mundial, en ser la venda de les seves manufactures als mercats globals la causa principal del seu creixement com a potència.

L’ascens de la Xina anunciava en certa manera la fi del somni unipolar -fi de la història- dels Estats Units i mostrava una nova realitat bipolar. Poques dècades després de la caiguda de l’URSS, el món tornava a viure la lluita per l’hegemonia planetària per dues potències: els EUA i la Xina.

Rússia, convertida en tercer actor mundial, plantejava un pas més enllà, una nova correcció al Nou Ordre Mundial “washingtonià”: el món multipolar. Ja no serien només dues les potències mundials, sinó que Rússia seria un tercer pol geopolític, situació que a més es combinaria amb el sorgiment de potències regionals que fragmentarien encara més el pla de domini mundial de la Casa Blanca: Turquia, Iran o l’Índia tindrien aquest paper.

En aquesta realitat, Europa, el no-subjecte geopolític, podria tenir un paper determinant –com han vist alguns dels seus dirigents-. En aquest context multipolar, Europa s’hauria d’emancipar de submissió als EUA i convertir-se en un altre centre de poder, capaç d’actuar en i sobre la realitat internacional segons les seves pròpies dinàmiques i interessos, cada cop més oposats i divergents als de la metròpoli colonitzadora de les barres i les estrelles. I per això una de les condicions necessàries –des del fet cultural fins a poder l’energètic– seria una sinergia entre Europa i Rússia, que reforçaria el paper de totes dues realitats i que, en conseqüència, qüestionaria i disminuiria el dels EUA.

Avui tots aquests escenaris estan en joc a la guerra d’Ucraïna. Els Estats Units, que durant anys han estat provocant situacions inacceptables per a Moscou, entén aquesta guerra com la possibilitat definitiva de tallar l’apropament i la creixent col·laboració entre Rússia i Alemanya -tenint el gas com un dels elements clau– i així destruir l’opció d’aquest tercer pol i de la construcció d’un món multipolar. El seu primer objectiu és aïllar Moscou dels possibles “companys” geopolítics, el segon: destruir Rússia com a potència i reduir encara més la UE a l’estatus de colònia, per això és avui el principal interessat a prolongar el conflicte bèl·lic a Ucraïna, així Washington està recuperant terreny dins una lògica unipolar.

La Xina està jugant novament la seva gran diplomàcia, la paciència, i el propòsit és també un progressiu debilitament de Rússia i el seu allunyament d’Europa, una Rússia feble i aïllada dependria cada cop més de la seva relació amb Pequín, de manera que la Xina seria de nou l’única potència a disputar el domini mundial als EUA (lògica bipolar). Una Rússia enfortida, i reforçada en el seu prestigi diplomàtic i militar, reforçaria la lògica multipolar, lògica a la qual alguns líders europeus intentar donar suport dins del poc marge d’actuació que tenen, negar-se a incloure el gas i l’energia a les sancions a Rússia, heus aquí la prova d’aquesta realitat.

En definitiva, el resultat final de la guerra d’Ucraïna marcarà l’escenari mundial de les dècades vinents, i molt especialment el dels europeus. Les opcions són dues: o inexistència geopolítica i submissió absoluta a l’atlantisme nord-americà, o emancipació geopolítica i articulació com a actor internacional en una realitat multipolar, i repetim, això darrer per una sinergia –no una submissió- amb una Rússia potent i antagònica amb l’unipolarisme de Washington i el bipolarisme de Pequín.

Enric Ravello.