TURQUIA CONTRA EUROPA, UN ENFRONTAMENT SECULAR.

05 març TURQUIA CONTRA EUROPA, UN ENFRONTAMENT SECULAR.

Vint-i-cinc segles després de les Termòpiles, els grecs estan tornant a lluitar per impedir una nova invasió d’Àsia a Europa. Llavors l’enemic era l’Imperi persa, que si bé estava governat per una casta d’origen indo-europeu era el primer Imperi multiracial de l’època, una amalgama de pobles de l’Àsia menor i central s’unien sota el comandament de Xerxes I. Tres-cents herois espartans van morir en el pas de les Termòpiles, aconseguint que l’exèrcit persa perdés el temps vital que va permetre a la marina atenesa organitzar-se i guanyar la batalla de Salamina, rebutjant a l’enemic asiàtic de sòl hel·lè i europeu.

Els turcs apareixeran posteriorment en la història a les estepes uràliques-siberianes, si bé actualment podem afirmar que el seu origen en la història data al voltant de l’any 400. Són originaris del nord d’Àsia i pocs anys després ja dominen tot el nord de la Xina. Des d’allí emprenen una progressiva conquesta de tota l’Àsia central, l’espai que ocupen quan es converteixen a la nova fe de Mahoma. És aleshores quan ataquen i ocupen la península d’Anatòlia (actual Turquia) i entren, per primer cop, en conflicte fronterer amb una potència europea: l’Imperi bizantí. Els turcs controlen ara des de les ribes del Mediterrani fins als confins de la Xina, un territori de gran profunditat estratègica.

Els turcs salten a Europa i en 1453 conquereixen la capital de l’Imperi bizantí, Constantinoble, amb tot el que simbòlicament i estratègicament (el control de la Mediterrània oriental) suposa aquesta derrota bizantina i europea enfront de l’invasor oriental.

Com assenyala el geopolític Robert Steuckers, un destacat expert en l’estudi del conflicte secular turc-europeu, els turcs, hereus de la branca de pobles Hun-Turc, saben que el control d’Europa està en funció del domini del Danubi, per la qual cosa després de la presa de Constantinoble iniciaran una reeixida conquesta dels Balcans, sotmetent per segles als eslaus del sud, albanesos, búlgars i grecs sota el seu jou islàmic. Posteriorment arribaran a les portes de Viena, on seran rebutjats en 1520, 1532 i definitivament en 1683 per un gran exèrcit de coalició europea.

L’expansió i ocupació dels Balcans pels turcs durant tants segles, va impedir a Europa accedir a la famosa “Ruta de la Seda”, la ruta més gran del comerç mundial de l’època i encara avui pels hidrocarburs, aquesta circumstància va tenir dues respostes de la part europea, una marítima i una de terrestre.

Europa buscarà rutes alternatives per a arribar a Orient, això va suposar l’origen de l’expansió marítima portuguesa i neerlandesa que els portarà fins a l’oceà Índic i a l’intent de Castella de trobar un camí marítim cap a l’Índia, que va acabar en el descobriment d’Amèrica.

L’intent de la “Porta sublim” per controlar la Mediterrània, amb les fortes resistències europees de Malta i Xipre, portà a les potències marítimes mediterrànies d’Europa a un conflicte permanent amb xocs permanents amb les marines genoveses, venecianes i catalanes. La victòria a Lepant l’any 1571, també protagonitzada per una gran coalició europea, és la culminació d’aquest enfrontament permanent entre europeus i turcs en la Mediterrània oriental.

Per terra, amb la victòria europea a Viena, s’inicia un llarg procés de reconquesta dels Balcans protagonitzat per austríacs i hongaresos que alliberarà a tots els pobles europeus sotmesos al Sultà otomà. Només la falta d’entesa entre altres dues potències europees que es van unir posteriorment a la “Reconquesta” balcànica: Regne Unit (que no sempre actua en clau europea) i Rússia, van impedir la culminació del procés i la reconquesta de Constantinoble -a la qual els russos volien donar novament dignitat imperial, presentant-se el tsar rus com l’hereu històric de l’Emperador Bizantí- i és per això que encara avui aquesta ciutat europea, al costat d’una part de la Tràcia, continua pertanyent a Turquia amb el nom d’Istanbul, i és precisament aquesta ocupació d’una minsa part de terra europea el que permet al govern d’Ankara de tenir un argument per a pretendre ingressar a la UE.

Durant la Primera Guerra Mundial el Regne Unit va donar suport a la revolta dels pobles àrabs contra l’Imperi turc, el paper de l’agent britànic Lawrence d’Aràbia, immortalitzat cinematogràficament per Peter O’Toole, és de tots conegut.
Uns anys abans, en 1909, el sultà Abul Hamid II havia estat deposat i el poder va passar a les mans del nacionalista laic, Kemal Ataturk al capdavant dels anomenats “Joves Turcs”. Després de la fi de la Primera Guerra Mundial l’Imperi otomà va ser dissolt i Turquia va quedar reduïda a la península d’Anatòlia i Istanbul. Va ser en aquests anys, 1915-1923, quan es va dur a terme el genocidi armeni en la zona oriental, amb més d’un milió i mig de morts. Per altra banda, a la zona occidental, els turcs van iniciar un procés de “neteja ètnica” contra els grecs, amb l’expulsió de centenars de milers de famílies de la zona d’Istanbul i de l’Egeu, on vivien des de temps de la Grècia clàssica. Entre els grecs expulsats estava la família sencera d’un nen molt petit anomenat Aristòtil Onassis.

Des de l’arribada al poder d’Ataturk, i sent neutral durant la segona Guerra Mundial, Turquia s’allunya de l’islamisme i “s’occidentalitza”. L’alfabet àrab és substituït pel llatí i s’adopta el “mite hitita”, com a ideologia nacional. Els hitites eren un poble indoeuropeu que van dominar Anatòlia entre els segles XVII-XII aC. És durant aquest procés quan Turquia vol convertir-se en una “democràcia occidental” amb l’objectiu final d’ingressar en la Unió Europea.

Tot canvia del 2003 ençà amb l’arribada al poder d’Erdogan, representant dels fins aleshores marginalitzats i perseguits islamistes. Amb Erdogan arriba també un nou ministre d’Exteriors, Ahmet Davutoglu, ideòleg del “neo-otomanisme”, doctrina que vol abandonar el “quietisme” en política internacional per intentar reconstruir una àrea de domini sobre els antics territoris de l’Imperi otomà. Al neo-otomanisme s’uneix el panturanisme –oposat al mite hitita- la reivindicació de les arrels turc-mongols i la consideració com a turcs de tots els habitants de les repúbliques turcòfones exsoviètiques de l’Àsia Central. És en aquest context actual en el qual Turquia -amb un creixent suport britànic i la postura ambigua dels Estats Units- s’enfronta pel control regional a Síria –sostinguda per Rússia- i és també en aquest context en el qual Turquia fa servir els refugiats de la guerra a Síria, provocada per ells mateixos, per pressionar contra Europa, una pressió no solament política sinó també demogràfica. Les rutes d’arribada i penetració de refugiats –repetim, una important arma demogràfica- recorden la via de penetració que va portar als otomans a dominar per segles els Balcans i quedar-se a les portes de Viena, encara que aquesta vegada hi ha un matís, la ruta arriba a Berlín, la mar Bàltica i els Països Baixos. Recordem que precisament als Països Baixos és a on el partit turc-islamista finançat per Erdogan i anomenat DENK va entrar en 2017 en el Parlament amb un 2,1% de vots de turcs residents i “nacionalitzats” neerlandesos.

No és una “crisi de refugiats” és la nova invasió turca d’Europa sustentada amb l’arma més decisiva del segle XXI: la demografia. Europa ha de reaccionar i parar-la immediatament perquè un cop més el que està en joc és la nostra civilització.

Enric Ravello Barber.