10 nov. Wifred “el pilós” i la llegenda de les armes de Catalunya.
“Aquestes quatre glorioses barres seran d’ara endavant,
Esforçat comte, les vostres armes, i de tots els vostres descendents;
armes preses de la mateixa sang que heu vessat en el meu servei seran les més
glorioses que mai no n’hagi tingut noble algun”
L’edat mitjana europea és rica en llegendes que s’entrellacen amb traços històrics creant mites mobilitzadors que hem de rescatar en els moments difícils que avui viu la mil·lenària identitat catalana.
En els primers segles d’existència de Catalunya, quan la terra coneguda com a Gothia era una successió de comtats fronterers que sostenien la marca de l’Imperi amb la península Ibèrica envaïda pels musulmans, el noble got Wifred I, que va viure durant la primera meitat del segle IX era comte de Barcelona, d’Urgell, de Girona, de Cerdanya i d’Osona. El seu pare, el comte got Sunifred, fill de Bel.ló de Carcassona, va ser nomenat comte d’Urgell per Lluís “el Pietós”, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i es va destacar, entre moltes altres gestes de la Reconquesta, l’any 841 en la defensa de Barcelona i Cerdanya davant de l’atac d’un exèrcit sarraí arribat d’al-Àndalus.
A Wifred, conegut com “el Pilós”, se’l suposa nascut a Prades cap a 840. L’any 878 en el marc de la revolta del comte Bernard de Gothia contra Carles “el Calb”, el llinatge de Wifred va mantenir la seva fidelitat cap a l’emperador. Quan el rebel Bernard va ser desposseït dels seus territoris, i repartits aquestes entre els nobles fidels a la família carolíngia, Wifred va ser investit comte de Barcelona, Senyor d’Urgell, Cerdanya i Girona. El nou comte de Barcelona va organitzar la colonització de l’espai que quedava buit entre aquests territoris creant el comtat d’Osona i restaurant l’antic bisbat del mateix nom. De les ruïnes que havien quedat degudes a la devastació de la invasió sarraïna, va sorgir Vic i proper a aquestes, va fundar els monestirs de Sant Joan de les Abadesses i Santa Maria de Ripoll, important nucli espiritual de la primera Catalunya. Pels seus dots organitzatius i voluntat reconqueridora, es consolidarà la futura nació catalana, pilar fonamental de la recuperació dels territoris arrabassats per la invasió africana. Morirà, com havia viscut, en lluita contra els invasors musulmans que atacaven Barcelona per enèsima vegada, l’11 d’agost de 897.
Si bé, se li ha considerat en els ambients de la Renaixença com a Pare de la Pàtria Catalana basant-se en la “Gesta comitum barchinonensium” escrita el segle XII pels monjos de Ripoll, el fet és que Catalunya va romandre sota dependència feudal de l’Imperi carolingi fins a la signatura, del Tractat de Corbeil, entre Lluís IX de Franca i Jaume I, i pel qual va assolir la seva independència, era l’any 1258.
S’inicià aleshores formalment el que ja era en la pràctica un fet, el llinatge de la casa de Barcelona, base de l’empresa nacional catalana, en passar aquest comtat de forma ininterrompuda als seus successors que van liderar la voluntat infrangible de presència catalana i van continuar l’empresa d’organització, resistència i reconquesta dels seus antecessors, transmetent-se posteriorment a la casa d’Aragó. Els seus fills van ser, a més de comtes de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya, Urgell, i Tolosa, bisbes d’Urgell, abats de Ripoll i la seva sang va passar a la casa comtal de Tolosa.
Seria injust parlar d’aquest important personatge de la història catalana, sense esmentar la llegenda segons la qual, l’actual ensenya heràldica catalana tindria els seus mítics orígens durant l’heroica mort en combat contra els musulmans del comte Wifred, sent el mateix emperador Lluís “el Pietós”, el que mullant les seves mans a la ferida del comte moribund i passant els dits de dalt a baix sobre el seu escut, concediria armes heràldiques a la naixent Catalunya. Amb aquests orígens llegendaris que mostren la vinculació de la Catalunya goda amb el Sacre Imperi Romà Germànic, així com els seus inicis guerrers per la llibertat de la terra europea, quedava legitimat el naixement de Catalunya representat per un dels emblemes heràldics més gloriosos i antics d’Europa, armes, d’altra banda, documentades des del segle XI a la tomba del comte Ramon Berenguer II i la primera meitat del segle XII als set segells del seu successor Ramon Berenguer IV. Unes armes, passejades gloriosament per bona part d’Europa en els segles posteriors, avui visible a tots els territoris d’empremta catalana, i que arribar a presidir l’Acròpolis d’Atenes. Una senyera, la dels quatre pals de gules en camp d’or, que a dir de Ramon Muntaner en la seva “Crònica”, fins als peixos havien de portar per poder travessar la Mediterrània el segle XIV.
Som perquè érem, serem perquè som.
No hi ha comentaris