CATALUNYA I L’IMPERI, UNA RELACIÓ HISTÒRICA A REIVINDICAR.

CATALUNYA I L’IMPERI, UNA RELACIÓ HISTÒRICA A REIVINDICAR.

Segurament la lectura d’aquest títol generarà algun dubtes entre els lectors, això és degut a una doble confusió sobre el terme Imperi i sobre què va ser i què no va ser un Imperi en la nostra història continental. Una confusió que parteix de dues manipulacions diferents però a la vegada complementàries.

-La idea de determinada historiografia espanyola que parla d’un suposat “Imperi espanyol” que mai va existir.

-La idea de determinada historiografia i propaganda catalana segons la qual, tota la història de Catalunya ha de ser desposseïda del seu contingut real, per convertir-la en una mena de ficció de baix perfil. Una visió mutilada i falsejada en la qual es nega permanentment la realitat d’un poble arrelat a la seva terra i d’una personalitat definida. Un poble conquistador, guerrer i profundament connectat amb les principals dinàmiques de la història europea i en la qual els elements d’autoritat, poder, tradició estan constantment presents.

Així que el primer que toca fer és aclarir conceptes.

L’Imperi en la Història d’Europa.

En la Història d’Europa des de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident en mans dels hèruls l’any 476 i fins al segle XVIII només han existit dos imperis: l’Imperi Romà d’Orient -mal anomenat Imperi bizantí- que va continuar viu fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs en 1456 i l’Imperi carolingi, que després va ser Sacre Imperi Romà-Germànic.

Cap “Imperi espanyol”, cap “Imperi turc” -denominació habitualment utilitzada per la historiografia europea, però que mai van fer servir els otomans- ni cap “Imperi portuguès”, tampoc l’expansió per la Mediterrània de la Corona d’Aragó no va constituir cap “imperi”. Van emprar aquest títol el tsar Pere “el Gran” al segle XVIII, autoproclamat emperador, Napoleó al segle XIX i la reina Victòria a principis del XX a la qual se li va atorgar el títol d’Emperadriu de l’Índia. La legitimitat o no d’aquests títols imperials seria objecte d’un altre article. En el XIX també tenim els exemples de l’Imperi alemany i especialment l’Imperi austrohongarès, tots dos legitimats com una continuïtat del Sacre Imperi romanogermànic.

Com a complement explicatiu adjuntem aquestes dues definicions d’Imperi.

–Diccionari de la llengua catalana: “Estat o estats sotmesos a un emperador”.

–Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE): “Organització política de l’Estat regit per un emperador”.

Carlemany i la Renovatio Imperii.

En 800, Carlemany el rei de la tribu germànica dels francs que dominava el territori de l’Europa centre-occidental a l’est i al’oest del Rin, és proclamat “Emperador dels romans” pel Papa Lleó XX a la catedral de Sant Pere de Roma. Simbòlicament representava la continuïtat en la seva persona de l’Imperi Romà d’Occident. A més, Carlemany era rei d’altres tribus germàniques com els llombards, que ocupaven el nord d’Itàlia. Els seus dominis, que incloïen per gran part de l’actual Europa occidental, van ser coneguts com l’Imperi Carolingi.

A la mort de Carlemany aquest imperi es desfà entre els seus hereus per l’anomenat Tractat de Verdun -un error històric de què encara avui paguem les conseqüències-. L’Imperi va quedar dividir en tres parts: l’occidental i la central, que engloba el territori poblant pels francs, França oriental estava dominada per altres pobles germànics (fonamentalment saxons) que havien estat sota l’Imperi carolingi. En aquesta part oriental de l’antic Imperi carolingi és on naixerà el Sacre Imperi, van ser els seus governants, els que van conservar el títol d’Emperador Romà d’Occident, que havia renovat Carlemany.

En 1157 el seu mític rei Frederic Barba-roja -de la tribu dels saxons- afegeix el títol de “Sacre” i serà al segle XV quan s’hi afegirà el terme “germànic”, que conformarà al seu nom complet: El Sacre Imperi Romà-Germànic.

El naixement de Catalunya: una fundació Imperial.

Tornem a temps de Carlemany i l’Imperi carolingi. Va ser l’emperador franc qui -en el procés d’expansió del seu regne cap al sud i de conquesta territorial a l’islam- va fundar el primer comtat català, el de Rosselló, i poc després nous comtats un cop travessats els Pirineus. A mesura que avança la conquesta territorial a costa dels musulmans, els francs funden els comtats de Girona i Barcelona. En tots ells se segueix el mateix model fundacional, i es posa a l’enfront de membres de l’aristocràcia local visigoda que feia dècades que estava en lluita amb els musulmans pel domini territorial del territori pirinenc.

Serà el visigot Guifré el Pilós, pare de Catalunya, qui els unificarà, sent l’últim comte nomenat per la monarquia carolíngia, ja que ell mateix instaurarà el sistema successori per herència dins de casa comtal. “De facto” crea la independència de Catalunya encara que els comtes seguiran mantenint jurament de fidelitat al rei franc fins que Borrell II -nét de Guifré- ja no el va renovar.

La casa Àustria (els Habsburg) i la Guerra de Successió.

La forma tradicional per nomenar al rei dels pobles germànics era l’elecció i proclamació per l’assemblea de guerrers, i així va ser en l’Imperi romà-germànic fins al 1438, quan va arribar al tron Frederic III Habsburg, des de llavors l’imperi va estar regit per aquesta casa reial. Carles V d’Habsburg es va convertir en l’emperador romà-germànic com a hereu del seu pare, mentre que de la seva mare va rebre els regnes peninsulars. És l’únic moment en la Història en el qual la figura de l’emperador i la del rei de Castella i rei d’Aragó (dos títols reals diferents, units en Carles d’Habsburg) van coincidir. Això en absolut vol dir que els regnes hispànics foren incorporats a l’Imperi, ni de bon tros que existís alguna cosa semblant a un Imperi espanyol.

Carles V emperador del Sacre Imperi, que també era Carles I rei d’Aragó i Carles I rei de Castella, a més d’altres títols com Carles IV de Nàpols i Carles II de Sicília, deixa l’Imperi i el títol d’emperador al seu germà Ferran d’Habsburg i el títol de “Monarca catòlic” i totes les seves possessions no imperials al seu fill Felip (que no és cap emperador i per tant no governa sobre cap imperi). Rei que no és Felip II d’Espanya, simplement perquè el títol de Rei d’Espanya no existia -si hagués existit ell haguera estat Felip I-, sinó que va ser duc de Borgonya, duc de Milà, rei consort d’Anglaterra i Irlanda (1554 -58), rei de Nàpols i Sicília, rei de Portugal, rei d’Aragó i rei de Castella, aquest darrer regne incloïa tots els territoris d’Ultramar, que eren de Castella, no “d’Espanya”. Com a rei de Castella va ser Felip II (Felip I havia estat Felip “el fermós”, el marit de Joana “la Boja”) i com a rei d’Aragó va ser Felip I -mateix títol amb què va ser rei de Portugal- ja que Felip “el fermós” no havia estat mai rei ni d’Aragó ni de Portugal.

Felip II no era emperador, encara que l’extensió dels seus dominis fos molt més gran que la de l’Imperi Sacre Imperi Romà-Germànic i encara que “no s’hi posés el sol”.

Ser imperi no és una qüestió que vingui determinada per l’extensió territorial, sinó per la naturalesa jurídica-política de legitimació per l’església, i -repetim per enèsima vegada- l’únic Imperi existent era el Sacre Imperi Romà-Germànic, i l’únic emperador, el seu monarca.

El que sí que passa és que amb l’arribada de Carles V (I d’Aragó) i Felip II (I d’Aragó) la dinastia Habsburg regnava alhora sobre l’Imperi (Habsburg de Viena) i sobre els regnes hispànics (Habsburg de Madrid). Els Àustries -com seran coneguts aquí- exerceixen una política europea en clau dinàstica i regnaven al conjunt dels regnes hispànics amb els mateixos principis de separació legislativa i respecte de particularitats amb el qual es regia l’Imperi. La dinastia es manté en el tron dels regnes de Castella i Aragó -unificats sempre en un mateix monarca, és a dir unió dinàstica- fins a la mort de l’últim representant dels Habsburg hispànics, Carles II, sense hereus.

Aquesta circumstància provoca una guerra de Successió pel tron de Castella i d’Aragó entre dos pretendents: el Borbó francès Felip d’Anjou, i l’arxiduc Carles Habsburg que representava la continuïtat. Va ser una guerra europea en el qual s’enfrontaven França, i l’Imperi, la primera volia evitar de totes totes seguir envoltada per monarques de la dinastia Habsburg. En definitiva, una guerra entre el bàndol imperial i el bàndol francès. Catalunya, com tots els regnes de la Corona d’Aragó es van posar de la banda Imperial defensant com a legítim successor als regnes d’Aragó i de Castella al candidat imperial: l’arxiduc Carles. La Corona de Castella va donar suport al candidat antiimperial Felip d’Anjou de la casa Borbó.

Tots sabem el desastrós desenllaç de la guerra amb la derrota imperial el 1714, la victòria del pretendent borbònic antiimperial defensat per Castella i la derrota de l’arxiduc Carles qui es convertiria en l’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romà-Germànic. La victòria dels altimperials va suposar la imposició en els regnes peninsulars del model centralista francès. Va ser el primer rei borbònic el que va acabar amb el reconeixement de les diferents identitats dels seus regnes que havia caracteritzat la dinastia Àustria, abolint lleis i furs dels regnes de la Corona d’Aragó “per dret de conquesta militar” i imposant la llengua castellana com llengua oficial en el territori catalanoparlant de la Corona d’Aragó, un gest borbònic-centralista als antípodes de la concepció de la casa imperial Àustria.

Catalunya com a part de l’Eix carolingi.

Catalunya neix nacionalment com a part de l’Imperi carolingi i mor políticament lluitant per la casa imperial Habsburg. Si Catalunya vol realment recuperar la seva identitat nacional i no caure en els absurds arguments multiculturals i incapacitants dels seus actuals líders polítics i mediàtics, que avui fan més mal fins i tot que les manipulacions i negacions de Madrid.

Castalunya ha de ser conscient de la seva història, de la seva realitat, del seu paper en el conjunt europeu i de les seves possibilitats estratègiques i geopolítiques per vincular-se a on pertany, l’eix carolingi, que és l’Eix sobre el qual es construeix Europa.

ERB.

No hi ha comentaris

Post A Comment