CONTRA EL NEO-LIBERALISME: LA SEVA IDEOLOGIA I LA SEVA PRAXIS.

CONTRA EL NEO-LIBERALISME: LA SEVA IDEOLOGIA I LA SEVA PRAXIS.

El terme “liberalisme” es fa servir cada cop amb més freqüència i amb menys significat. Polítics de diverses opcions es defineixen com a “liberals” sense voler dir res d’específic, senzillament pretenen defensar una vaga idea de “llibertat” que cadascun d’ells concep de manera peculiar i diferent. El terme liberal és emprat avui des de l’esquerra a la dreta, fins i tot l’extrema-dreta, en contextos contradictoris i sense un contingut precís.

Diuen que la virtut més gran del diable és fer-nos creure que no existeix. El liberalisme és, de fet, una ideologia molt concreta, és la ideologia dominant i gran part del seu triomf radica en el fet que tots l’assumeixin com alguna cosa “neutre” precisament com si no existís com a tal ideologia i fos l’única lògica possible. La realitat és ben diferent.

El liberalisme és la superestructura ideològica pròpia de la classe social que es va desenvolupar amb el capitalisme mercantil, una classe social que es va convertir en la protagonista econòmica primer i sociopolítica després, d’Europa occidental a partir del segle XVI.

Prioritzant l’enriquiment econòmic sobre qualsevol altra consideració, aquesta classe social –que a Anglaterra es va anomenar “whigs”– exigia afeblir a l’Estat i “desconfiava” de les classes populars -van ser ells els que van imposar el sufragi censatari- a les quals entenien com a “conservadores” i lligades a les estructures de l’Antic Règim, és a dir de les formes econòmiques i socials tradicionals europees.

El liberalisme és en una ideologia del privilegi econòmic, les classes populars van estar molt més prop del conservadorisme que del liberalisme, segons el qual només una elit econòmica d’origen mercantil, tindria dret a participar en la vida pública, al marge de l’Estat i al marge també de les classes treballadores, artesanals i de la pagesia.

Conceptualment el liberalisme consisteix a “alliberar” –és a dir despullar- a l’home de tot el que el defineix com a tal, per a convertir-lo en un individu asèptic i intercanviable, una peça més en el mercat, entès aquest de manera absoluta i com a única realitat en la qual es desenvolupa la societat. Amb aquesta principi el liberalisme “clàssic” va començar per destruir els gremis i els organismes intermedis orgànics de les societats tradicionals, per a passar a atacar als Estats –“com menys estat millor“, és la seva consigna- i el sector públic (privatització de sectors claus, sanitat, educació), i posteriorment a la família, a la identitat col·lectiva i a la identitat sexual amb l’aberrant ideologia de gènere.

Afirmem rotundament que la ideologia mundialista no és més que el desenvolupament fins a les darreres conseqüències de la ideologia liberal. Entre el liberalisme i el mundialisme no hi ha ruptura ni diferència ontològica. Mundialisme és simplement l’última fase del liberalisme i el seu intent d’imposició a escala planetària, que avui planeja la seva última meta ideològica: la uniformitat absoluta de tots els membres de l’espècie humana sota el mercat global: més enllà de “condicionaments” identitaris, familiars i sexuals, les últimes barreres a trencar per a imposar el seu malson uniformitzador.

El liberalisme és la causa principal de tots els problemes agonals que pateixen actualment les societats europees, en conseqüència, és el gran enemic a destruir. L’anunciada “Agenda 2030”, és la gran ofensiva, en la qual un mundialisme reforçat que ha unificat els seus dos vectors: liberalisme cultural de tradició esquerrana i neoliberalisme econòmic assumit per la “dreta”. Ara, dirigit per la superclasse mundial, aspira a la imposició de la seva definitiva “agenda” urbi et orbi en la present dècada.

El context geopolític li és favorable, el protagonisme dels Estats s’està substituint pel altres geopolítics. El vell somni liberal de substituir a l’Estat en tots els terrenys també ha arribat a la geopolítica, paper en el qual està sent ràpidament reemplaçat per les grans empreses transnacionals.

CONTRA LA IDEOLOGIA LIBERAL-MUNDIALISTA: IDENTITARISME SOCIAL.

Partint de principis antitètics qualsevol contestació al liberal-mundialisme ha de tenir precisamente com a primer supòsit la defensa de tot el que defineix a la persona, és a dir la identitat, el rol sexual, el localisme, l’ecologisme i la defensa social de la comunitat. Resposta en la qual el “nosaltres” comunitaris i identitari s’oposa ontològicament al “tots” universalista i mundialista.

Per al liberalisme, l’home neix “ex novo”. És a dir, no forma part d’una comunitat, tradició o identitat, és només un individu que es mou pel seu interès individual i econòmic. D’alguna manera el liberalisme és la teoria de l’individualisme absolut, dins de la qual l’individu, sense arrels, passat ni memòria, i per tant igual i intercanviable amb la resta d’homes, s’associa amb d’altres per a defensar els seus interessos, que són aclaparadorament de naturalesa econòmica. Aquesta amalgama d’interessos particulars crea la societat, entesa essencialment com a mercat.

Concebut com un pacte de mínims, l’Estat és “un mal menor” que s’ha de reduir al màxim perquè sigui el mercat -el tòtem liberal- el que reguli les relacions entre els individus.

Nosaltres, els identitaris, estem a l’antítesi, tant dels seus principis com en la seva aplicació, del pensament liberal. Per a nosaltres, la societat no la crea un contracte mercantil -principi liberal-, sinó una història, una herència i una tradició. La persona neix amb una herència i en un entorn determinat. Des del primer moment forma part d’un conjunt i són aquests conjunts, els pobles, els que creïn en els Estats. Per als identitaris, el “nosaltres” precedeix i condiciona el “jo”, Mentre que el “jo” deslligat del “nosaltres”, és la base de la ideologia liberal, uniformista i mundialista.

A la Grècia clàssica, bressol de la demo-cràcia (el poder del poble), el “demos” anava lligat-legitimat amb l’etnos. Res a veure amb un agregat d’individus que es relacionen entre si per interès econòmic-mercantil. És en aquest sentit que es fa necessari recuperar la naturalesa real de la democràcia. Entesa la societat com una comunitat que comparteix profunds llaços històrics i culturals, ens situem en els antípodes del liberalisme i de la seva idea de reduir l’Estat a mínims. L’Estat és l’instrument polític de la comunitat històrica-identitària i per tant vetllarà per la i protecció de tots els seus membres i no l’abandonarà a l’injust arbitri del “mercat”, avui entès com a “mercat universal”.

CONTRA LA PRAXI NEOLIBERAL: UNA EUROPA PROTECCIONISTA I AUTOCENTRADA.

Els signants del Tractat de Roma en 1957, van pretendre posar les bases d’una unificació europea –sense objectius polítics molt reals- a realitzar en diferents fases, estaven molt probablement inspirats en el procés d’unificació alemanya del segle anterior, que també va ser iniciat per una unió duanera –Zollverein- que va acabar en una unió política.

Les fases que es van marcar els signants d’aquell Tractat eren tres.

Unió Duanera.

Unió monetària.

Unió Política.

Seixanta anys després podem dir que només s’ha complert el primer objectiu: A l’article 91 del Tractat de Roma es diu: “La Comunitat es basarà en la unió duanera que abastarà la totalitat dels intercanvis de mercaderies i que implicarà la prohibició, entre els Estats membres, dels impostos de Duana a l’exportació o a la importació”.

Així que efectivament la UE s’ha convertit en una unió duanera completa en unir aquests dos factors:

-Eliminació d’impostos interns entre els Estats membres amb l’existència d’un aranzel comú TARIC unificat i redactat a Brussel·les, que és el que fan servir tots els Estats membres enfront de tercers. Això significa que tots els estats membres han cedit absolutament tota la seva “sobirania” en matèria duanera, en benefici del Brussel·les, que és qui redacta els codis aranzelaris. D’aquí ve que siguin absurdes les reclamacions de diversos sectors econòmics demanant als seus Governs nacionals protecció aranzelària per a la seva producció; cap Govern nacional té cap poder sobre la política aranzelària, que és comuna a tota la UE i dirigida des de Brussel·les.

La unió duanera és “imperfecta” perquè no ha aconseguit establir un espai com a total, perquè cada país té un IVA diferent i perquè els impostos Especials (alcohol, tabac, hidrocarburs, electricitat i vehicles de luxe), els regula independentment cada país membre.

Tots els ingressos que recapten les duanes de cada Estat van íntegrament a Brussel·les com a ingrés del pressupost europeu que consta de quatre elements:

1- Els aranzels, com acabem de dir.

2- Els tributs rebuts sobre l’intercanvi de productes agrícoles amb Països no membres, en el marc de la Política Agrària Comuna (PAC)

3- L’IVA

4- Des de 1998, un % del PNB de cada país membre.

La legislació duanera europea ve codificada en el Codi Duaner 2913/92 del Consell Europeu, però sempre ha d’estar condicionada a les determinacions de les rondes del GATT, avui transformat en l’Organització Mundial del Comerç (OMC), màxim organisme regulador del comerç internacional, per la qual cosa la UE té límits internacionals per a desenvolupar una política aranzelària absolutament independent i en defensa de la producció econòmica europea.

És per això que la gran limitació de la política comercial de Brussel·les és que l’aranzel, a més de la seva funció recaptatòria, no té una funció proteccionista, sinó d’equilibri segons la lògica del liberalisme mundialista. És a dir, en comptes de fer servir l’aranzel com una “arma” dins de la concepció econòmica de defensa dels grans espai, l’objectiu econòmic del qual sigui frenar al màxim l’entrada de productes estrangers; l’aranzel és només com una mena de “compensació” dins d’una economia globalitzada, la funció de la qual és simplement “equilibrar” el preu del producte importat perquè el producte europeu pugui competir a “igualtat” de preu. Tot això agreujat pel que en la majoria dels casos, com en les importacions xineses i d’altres països de l’Extrem Orient, ni tan sols es complimenta aquesta mínima funció.

Aquesta situació empitjora encara més si tenim en compte les polítiques econòmiques comunitàries en les quals s’afavoreix, mitjançant les rebaixes aranzelàries, les importacions de productes produïts per països pobres o en –eterna- via de desenvolupament, en l’anomenat “Sistema de Preferències Generalitzades” (SPG), segons el qual més de la meitat de les mercaderies que arriben a la UE dels països inclosos en aquest acord, tenen una rebaixa en l’aranzel d’entrada, que els fa tenir un preu final de mercat molt més econòmic que els mateixos productes produïts a Europa.

Més cridaner encara són els anomenats acords comercials preferents amb països concrets: el Marroc, Turquia i Israel, segons els quals les mercaderies d’aquests estats també tenen un benefici aranzelari. Assenyalar que no són països pobres i que els seus productes, especialment agrícoles, són clara competència amb els produïts a l’Europa mediterrània.

La situació real és que els països han cedit tota la seva sobirania duanera a Brussel·les, la qual cosa seria en principi positiva perquè actualment només una potència econòmica com la UE és capaç d’actuar de manera avantatjosa en el concert comercial mundial, però el gravíssim problema és que la mentalitat i la praxi neo-liberal dels dirigents de Brussel·les fa que el resultat sigui just el contrari. La impotent a inepta política aranzelària de la UE és, ara per ara, objectivament un problema per a les economies europees.

Aquesta feblesa en la política comercial de la UE, coadjuvada amb els processos de deslocalització, i els desenvolupaments tecnològics de les potències extra-europees està afectant molt negativament a la indústria i els treballadors europeus. És imperiosa una rectificació i abandonar tota submissió ultraliberal i reorientant l’economia en un sentit sobiranista europeu. Com diu el gens sospitós Emmanuel Todd: “el proteccionisme és l’única via perquè no desaparegui la indústria europea enfront de la globalització”.

Si Europa vol continuar existint com a civilització i identitat en el segle XXI, el primer que ha de fer és identificar el seu pitjor enemic: la ideologia liberal-mundialista i la praxi neo-liberal globalitzadora, i el segon que ha de fer és construir-se com a antítesi identitària i social.

Enric Ravello.

No hi ha comentaris

Post A Comment