10 maig DIR UNA COSA I FER UNA ALTRA, US SONA?
El país està en estat d’alarma per un virus que no saben encara ni com tractar-lo. No estem davant d’una situació gens fàcil i l’anem superant dia a dia amb totes les conseqüències i les dificultats que comporta aquesta pandèmia. Molta gent a mort i els seus familiars no han pogut ni acompanyar-los, ni tampoc acomiadar-se d’ells. La situació és dramàtica al 100%.
Ens en sortirem d’aquesta, i tant que sí, i més forts, sense cap mena de dubte, però posant de la nostra part. Hem d’estar a totes i no arrosant-se quan les coses no surten com esperem. Ara és hora de posar en escena la nostra estima per la terra, per la nostra gent, cal que sí a totes. Ara toca més que mai ajudar, no hi ha excuses, toca no abandonar als nostres botiguers, toca seguir consumint productes de la terra i toca, més que mai, estar al costat del nostre petit comerç, fidels, com ells ho són. Som molt més que gent, som la nostra tradició, història i cultura, tot el que ens identifica, la nostra identitat és el nostre llegat més valuós. Preservem-la i cuidem-la, però no amb paraules, sinó amb fets.
Dies enrere, vaig poder escoltar com dues veïnes parlaven d’on anaven a comprar carn i fruita, la meva sorpresa va ser, quan vaig sentir que una d’elles anava a comprar carn i fruita a botigues musulmanes perquè era més econòmica, resposta de l’altra veïna: “mentre visqui no donaré menjar a aquesta gent, així els nostres què han de fer, tancar”? Amb aquesta anècdota, tant real com esfereïdora, vull deixar clar dues coses: o ens posem les piles i anem a totes i no a mitges i pel que ens interessa sí però pel que no, no, o preparem-nos perquè la que ens ve a sobre amb aquesta gent, ÉS GROSSA. Això no va de dir que a casa meva cap musulmà, ni al meu barri, i si pot ser enlloc on jo sigui, queixar-se dels robatoris, violacions, delinqüència, que si els MENA cobren i no treballen, que si tenen totes les ajudes, que si de fora vingueren i de casa ens tragueren, etc., etc ….. i després anem a comprar a les seves botigues…?
Molt omplint-nos la boca dient que el nostre comerç tanca i els nostres PAGUEN IMPOSTOS i van ofegats, però som nosaltres qui els deixem TIRATS?
Així la tradició, la cultura, el fem país, la llengua, els nostres fills, els nostres avis que es van deixar la pell treballant per Catalunya, per defensar-la, cuidar-la i donant la cara, etc., tot això que tant prediquem, podeu dir-me on queda?, us importa de veritat res de tot això…? Pel que diuen els fets d’alguns, es diria que no gens.
Aquest text és una invitació a la més íntima i sincera reflexió, per qui de forma natural i honesta, sense condicions, ni romanços, ni demagògies barates, estimi i vulgui que Catalunya segueixi essent Catalunya.
De vosaltres depèn que ho sigui o no. Penseu bé quina és l’herència que voleu deixar als vostres fills, si més no!
Ester Gallego.
Presidenta de SOM Catalans.
Ho sentim, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.