EL CANIGÓ, MUNTANYA MÀGICA.

EL CANIGÓ, MUNTANYA MÀGICA.

El Canigó, visible des de tota Catalunya del Nord, des del mar i des de les planes empordaneses ha arribat a ser per molts motius la muntanya-símbol de les terres catalanes i durant molt temps es va creure que era la muntanya més alta dels nostres Pirineus. Als seus peus s’estén un seguit de pobles que van viure l’inici de la nostra reconquesta.

Trobem dos monestirs romànics: Sant Martí, fundat l’any 1007 pel comte Guifré II de Cerdanya i de Conflent, es considera el bressol de Catalunya.

El massís del Canigó és una elevació solitària enmig de la plana, que s’erigeix des dels 300 metres fins als 2.784 m. Per això gaudeix d’una gran varietat biològica que es tradueix en explotacions mineres des de temps més antics, poblacions i vestigis històrics, aigües medicinals i balnearis, riquesa vegetal, reserves naturals, etc.

La primera ascensió documentada a la Pica del Canigó és la de Pere II El Gran, l’any 1285.

Actualment hi ha molts camins diferents per arribar al cim. Però la ruta més clàssica i fàcil, és la que comença en el Refugi dels Cortalets i que en poc més de dues hores, ens porta fins al cim.

La muntanya sagrada dels Catalans.

El Canigó no només és una muntanya. És un dels elements més emblemàtics de Catalunya. Captivat per la bellesa d’aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l’any 1886 el seu poema èpic “Canigó” , en el que feia una exaltació de l’amor, el patriotisme i la llegenda.

(…)
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(…)

Jacint Verdaguer, Canigó

El renaixement de la cultura catalana a la Catalunya Nord es pot situar precisament amb la creació del poema “Canigó” de Jacint Verdaguer (Barcelona, 1886). Aquest poema donarà al català el seu estatut de llengua literària.
El poema èpic Canigó té per quadre les llegendes canigonenques del naixement de Catalunya, que farà prendre consciència a diversos intel·lectuals de la riquesa i el valor de la llengua catalana.

La Flama del Canigó.

Al poble d’Arles de Tec, va néixer Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó (on va pujar 130 vegades) i del poema de mossèn Cinto Verdaguer. Havia nascut un dia simbòlic, el 23 de juny, i va aprofitar aquesta “coincidència” per revivar la tradició dels focs de Sant Joan empeltant-los amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d’un profund sentit de nacionalisme i d’unitat dels Països Catalans.

Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant unes branques de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i van encendre una foguera que va ser visible des de molts pobles. A l’any següent van tornar, però aquesta vegada a tot arreu des d’on es veia el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d’encendre-les quan veiessin cremar la de la Pica.

La Flama del Canigó evoluciona: en 1963, es va encendre el foc en la Pica, van baixar la flama a la plana, i van encendre amb ella el màxim de fogueres possibles. De 1964 ençà ja es deixaria la flama en el Castellet de Perpinyà on estaria encesa durant tot l’any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir de 1966 la Flama entra al Principat i es comença a expandir.

Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la Flama en el Castellet i la pugen al cim les darreres hores de la tarda; a mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, tothom pot encendre la flama. Amb la flama regenerada s’encendran, la nit del dia 23, una foguera feta amb unes branques de llenya que, provinents de totes part dels Països Catalans, pujades el diumenge anterior. Amb la flama d’aquesta foguera s’encendrà un llum d’oli en el Castellet per cremar tot l’any fins al propvinent 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

El foc, com a regenerador simbòlic “portat” per la Flama del Canigó s’han convertit en el missatge identitari, en el sentit més tradicional de la paraula, de tot un poble que vol guanyar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums.

Així sia.

No hi ha comentaris

Post A Comment