EL DRAMA DE KOSOVO: EL BRESSOL DE SÈRBIA CONVERTIT EN UN ENCLAVAMENT ISLÀMIC.

EL DRAMA DE KOSOVO: EL BRESSOL DE SÈRBIA CONVERTIT EN UN ENCLAVAMENT ISLÀMIC.

Erdogan ha començat la seva activitat diplomàtica de 2022 amb una visita a Albània. El primer ministre turc tracta d’afermar la influència al país balcànic musulmà, davant els intents d’Itàlia, mancats d’esperit, de recuperar la seva antiga i tradicional presència en la zona, interrompuda durant el comunisme i durant el règim pro-xinès d’Enver Hoxha.

El creixent poder d’Albània en la zona no escapa a les potències circumdants. Kosovo, bressol i terra sagrada sèrbia, es va convertir en un territori de majoria albanès-musulmana, una conseqüència de la substitució demogràfica. La lògica farà que aparegui una Gran Albània, a la qual aviat s’unirà la zona de majoria albanesa de Macedònia del Nord, que es converteix en una falca musulmana, vinculada a Washington i Ankara en l’inestable escenari balcànic.

 

Kosovo, una turbulenta història.

A Kosovo s’hi troben restes culturals datades d’època neolítica que donen a entendre una important població i un important grau de civilització a la regió des de dades molt primerenques.

Pobles indoeuropeus de la branca il·líria-Tràcia van arribar al territori entre els segles IV-III a. de C. i sobre aquesta població es va imposar el món romà, que va exercir una crucial a culturització de la zona. Caigut l’Imperi romà d’Occident, l’actual Kosovo va quedar com a part de l’Imperi romà d’Orient, mal anomenat pels historiadors Imperi bizantí.

Kosovo, a la frontera amb Albània i Macedònia, va ser un dels primers llocs d’assentament dels serbis en els Balcans durant els segles V i VI. Els serbis eren una de les tribus eslaves que van poblar en aquestes dades a la regió balcànica, convertint-se en l’element ètnic majoritari, encara que entrant en simbiosi amb el substrat il·liri-llatí.

Sotmesos a l’anomenat Imperi bizantí (en realitat Imperi romà d’Orient), els serbis es van convertir al Cristianisme ortodox. En el 850 es van sotmetre al primer Imperi búlgar, els búlgars van ser un poble de les estepes emparentat amb els hongaresos que van conquistar al segle IX part de la zona balcànica, van deixar poques petjades, només el nom i el gentilici de l’actual Bulgària, els habitants de la qual no descendeixen majoritàriament d’aquests búlgars sinó que són eslaus d’ètnia, d’idioma i de religió ortodoxa, per tant, molt emparentats amb serbis i russos. Després de la caiguda de l’efímer Impero búlgar, la zona va ser reconquerida per Constantinoble (la capital de l’Imperi bizantí) però els diversos regnes serbis van començar a lluitar per la seva independència, fent de Kosovo la zona més forta de resistència sèrbia al domini imperial.

Sèrbia va tenir el seu apogeu sota els Nemanidas i l’impero del seu tsar, Douchan, a la fi del segle XIV, convertint-se llavors en l’estat més important dels Balcans. Kosovo, el cor d’aquest regne serbi, va conèixer un considerable proliferament de monestirs, tresors de l’arquitectura, declarats patrimoni artístic mundial, entre els quals podem destacar el de Pec, que simbolitza l’autoritat suprema de l’església ortodoxa sèrbia. En aquesta època els serbis eren majoria a la regió, encara que hi havia petites comunitats de grecs, búlgars i saxons-alemanys.

La invasió turca va ocórrer després de la caiguda de Constantinoble (avui Istanbul), aquests van arribar a Kosovo a la fi del segle XIV. Per frenar l’avanç del Turc, es va crear una coalició cristiana encapçalada per Lázaro Hrbeljanovic, que incloïa a serbis, valacs, albanesos (Albània encara no era musulmana) hongaresos i serbis. Els turcs van avançar ràpidament pel territori balcànic i la confrontació bèl·lica va tenir lloc en l’anomenat Camp de Kosovo. En la mateixa van morir els caps de tots dos exèrcits, el príncep serbi Lázaro Hrebeljanovic i el sultà turc, Moura, però les tropes turques van aconseguir dispersar a unes hosts cristianes extenuades.

Segons la tradició sèrbia, el príncep Llàtzer, i la noblesa sèrbia, que havien caigut presoners, van triar morir abans de convertir-se a la fe musulmana, preferint la mort en llibertat, a la submissió i la servitud.

Aquesta derrota està encara present en el cor de cada serbi, i transforma per a ells a Kosovo en un lloc místic, fora del temps, present en la memòria de cadascun d’ells. Kosovo és la terra santa on, després d’haver conegut el poder i la glòria, els serbis van caure en l’esclavitud.

Per als serbis Kosovo no és solament un espai geogràfic, és un territori metafísic al qual els serbis se senten lligats, després de més de sis-cents anys, per un jurament que proclama el culte als herois i encarna el misteri de la mort i resurrecció de la nació sèrbia.

 

Substitució ètnica: l’albanització de Kosovo.

Durant la submissió a l’Imperi otomà, Kosovo es va incloure en l’anomenada Rumèlia, que abastava la part d’Europa sotmesa al Sultà. Lògicament, durant aquests anys va començar la islamització del territori, i és ara quan els albanesos i els bosnians –tots dos pobles europeus– comencen a abraçar l’Alcorà.

Al segle XVII van començar els conflictes bèl·lics entre el Turc i el Sacre Imperi Romà-Germànic, obstinat a retornar aquestes terres a la civilització europea. Les contínues contraofensives turc-musulmanes anaven acompanyades de terribles saquejos, violacions i incendis. La repressió turca es va encebar principalment amb els serbis, 30.000 d’ells, encapçalats pel patriarca ortodox, Arsenije III, es van veure obligats a refugiar-se a Àustria, en el que els serbis encara coneixen com la Gran Migració. Va ser llavors quan, sota la protecció dels turcs, van començar a arribar massivament albanesos que van alterar la composició ètnica de Kosovo.

Al segle XIX va haver-hi un cert ambient nacionalista albaneso-kosovar a la zona. És en 1912, després de la Primera Guerra Balcànica, quan Kosovo és reconegut internacionalment una província més en la Sèrbia recentment alliberada, el percentatge de serbis a la regió supera el 50%. Durant la SGM la regió passa a sobirania albanesa, però en finalitzar el conflicte torna a Sèrbia, que és una de les repúbliques federades a Iugoslàvia; però ja llavors el percentatge de serbis ha disminuït al 25%.

Contràriament al que es pensa el “cop de gràcia” contra els serbis, ho va donar el règim del mariscal Tito, que va prohibir el retorn a la zona dels refugiats serbis en un moment en el qual buscava l’acostament a una Albània governada pel maoista Enver Hoxha. Tito, va animar la natalitat dels albanesos-kosovars, convertint-se en el padrí de tot el setè fill!, que neixes d’una família albaneso-kosovar. El resultat d’aquesta política d’inversió demogràfica va ser que en la dècada dels 90 el percentatge de serbis a la regió baixa al 10%, en la dècada dels 2000, les accions terroristes de l’UCK van rebaixar aquesta xifra fins al 8%.

 

UCK la narcoguerrilla albano-kosovar.

En 1998 va començar la seua activitat armada la guerrilla de l’UCK (Exèrcit d’Alliberament de Kosovo per les seues sigles en albanès) les accions del qual es van centrar principalment en l’assassinat de civils serbis. Aquesta organització terrorista, de mètodes mafiosos, no ha distingit clarament entre la seua activitat armada i la delinqüència comuna. Es diu que l’UCK és una de les baules més importants en la ruta de la droga que va des d’Afganistan a Europa occidental passant per Turquia i els Balcans, és coneguda la relació de l’UCK amb el tràfic il·legal de cotxes i sobretot amb el repugnant tràfic d’òrgans humans.

En 2008 el fiscal serbi per a crims de guerra va investigar les dotzenes d’informes sobre presoners serbis capturats pels caps terroristes de l’UCK, que després van formar part del govern kosovar, acusats d’aquest tràfic d’òrgans. L’Oficina Sèrbia del Fiscal, va rebre informacions del Tribunal de la Haia que narraven com a dotzenes de serbis empresonats pels albanesos a Kosovo van ser portats a Albània en 1999 i assassinats, sent extirpats els seus òrgans i venuts a traficants internacionals. La que fos Cap de la Fiscalia del Tribunal del la Haia , Carla Ponte va publicar un llibre sobre aquest tema titulat “La Caça”, en el qual assenyala que les víctimes sèrbies eren capturades preferentment després dels bombardejos “alliberadors” de l’OTAN a la zona. Una Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va acusar Hashim Thaci, capdavanter de l’UCK d’haver estat cap d’aquesta xarxa criminal. Tachi, va ser triat dues vegades president del Kosovo independent.

 

Kosovo epicentre de les màfies a Europa.

En el seu llibre El G9 les màfies del món, Jean François Gayraud, expert criminòleg, alerta del perill de l’arribada al poder de grups narco-terroristes com la guerrilla albanesa de l’UCK, un factor que posa en risc la pau i l’estabilitat mundial. El seu diagnòstic no pot admetre dubtes ni matisos: “La simbiosi més gran entre Estat i màfia es produeix en un país que encara no existeix: Kosovo, hem permès que en el cor d’Europa sorgeixi una petita Colòmbia”.

Kosovo s’ha convertit en el principal focus d’Europa de tràfic de persones, tràfic de blanques, contraban de tabac, cotxes robats i narcotràfic.

Diversos representants de les seues autoritats han estat detingudes per assumptes criminals, com el va ser el seu exprimer ministre, Agim Ceku, que va ser detingut a la frontera entre Macedònia i Bulgària, quan les autoritats colombianes ho van expulsar del seu país on va ser expulsat per la seguretat local a petició del govern de Belgrad que vol portar-li als tribunals internacionals.

 

Els EUA al darrere de la inestabilitat en els Balcans.

El segle XX va demostrar una constant conflictivitat geopolítica: la inestabilitat en els Balcans, provoca inestabilitat i conflicte en tota Europa.

La caiguda del Mur va provocar un nou escenari internacional, el “perill comunista” havia desaparegut, el paraigua nord-americà es feia innecessari i era factible una aproximació entre Europa occidental i Europa oriental; l’equilibri es trencava, i l’hegemonia militar nord-americana podria entrar en qüestió.

Amb la vella i infal·lible tàctica del “divideix i venceràs”, els estrategs del Pentàgon no van ser aliens a l’esclat dels conflictes a la zona més sensible del nostre continent per on passen les zones d’influència de les potències europees: Eslovènia-Croàcia (influència alemanya); Sèrbia-Bulgària-Macedònia (influència russa), amén de la tradicional amistat franc-sèrbia. El que podria ser un punt d’unió entre els països europeus, es va convertir en un punt de confrontació bèl·lica.

Washington va introduir un element que desestabilitzaria per complet la regió: l’islamisme polític, si bé l’islam existia a la zona com a religió, va ser el suport dels EUA el que ho va convertir en un element polític-ideològic. EUA va usar l’islamisme de la mateixa forma que ho feia a Txetxènia contra Rússia i a través del Marroc contra Espanya. Aquesta acció del Pentàgon es va traduir en el suport a la creació del primer Estat musulmà d’inspiració islamista a Europa: Bòsnia i Hercegovina; i posteriorment en el clar suport a la separació de Kosovo de Sèrbia, i la seua inclusió en la Gran Albània, com el segon estat musulmà en sòl europeu (l’Albània comunista era de majoria islàmica, però difícilment es podia parlar d’un estat musulmà). La creació d’aquesta “dorsal verd” –Albània-Bòsnia– amb aliances tàctiques i ideològiques amb Turquia, en aquelles dates fidel a la política de Washington, trencava l’equilibri balcànic i creaven permanentment una zona d’inestabilitat convertint-ho en un vesper.

 

Rússia i els identitaris europeus del costat de Sèrbia.

Sèrbia, és al costat de Bulgària el gran i permanent aliat de Rússia, estem parlant de tres països eslaus de religió ortodoxa i amb forts vincles culturals. En les recents crisis balcàniques, Sèrbia també ha comptat amb el suport incondicional de països com Romania (llatins i ortodoxos) i de Grècia (hel·lens i ortodoxos). Però sens dubte el suport més poderós és el que ve des de Moscou.

Rússia va recolzar diplomàticament a Sèrbia, fins i tot es va valorar una possible resposta bèl·lica per part de Moscou-Belgrad a la proclamació unilateral d’independència de Kosovo. No obstant això, el Kremlin no va voler fer aquest pas que li hagués enfrontat obertament als Estats Units. La no-intervenció russa a Kosovo va tenir la seua contrapartida geopolítica, a Geòrgia, on en l’estiu de 2008 Moscou va parar de forma militar i contundent l’atac de Geòrgia contra Ossètia del sud, va reconèixer la independència d’aquest nou estat, que és el pas previ a la seua reunificació amb Ossètia del Nord, com una regió més de Rússia.

Aquesta irrupció amb força militar de Rússia en el gran tauler, va marcar una nova relació de poder. Des de llavors Rússia, ha recolzat encara més obertament la posició dels serbis a Kosovo, com a ajuda diplomàtica, i logística. En les actuals circumstàncies tot apunta al fet que Moscou s’implicaria d’una forma més contundent en un possible nou enfrontament entre albanesos i serbis pel domini de Kosovo.

A Europa occidental, cal destacar el suport que tots els partits identitaris han donat a Sèrbia i a la població sèrbia-cristiana de la zona. Durant els moments més durs de la crisi kosovar les declaracions de dirigents d’aquestes formacions, especialment del FPÖ austríac i el FN (ara rebatejat com RN) francès van ser clares. Una de les accions i respostes més concreta va ser la iniciativa francesa “Solidarité Kosovo”, amb branques en diversos països europeus, que des de 2011 s’encarrega de portar aliments, assistència mèdica i joguines als nens serbis.

Per als que creiem en l’emancipació europea, la qüestió de Kosovo, continua sent de vigent actualitat.

Enric Ravello.

No hi ha comentaris

Post A Comment