“El futur d’Europa, de Peter Thiel a Guillaume Faye”.

“El futur d’Europa, de Peter Thiel a Guillaume Faye”.

A continuació oferim la traducció de l’article de Clément Martin “El futur d’Europa, de Peter Thiel a Guillaume Faye”.
Un article d’obligada lectura que ens explica els nous escenaris que poden esdevenir a Europa i l’únic remei possible.

El futur d’Europa: de Peter Thiel a Guillaume Faye.

Peter Thiel és un multimilionari estatunidenc (amb una fortuna estimada en 5.000 milions de dòlars) conegut per ser un dels cofundadors de PayPal i el primer inversor extern en Facebook, així com per ser l’autor de “From Zero to One: How to Build the Future” (De zero a u: com construir el futur), un manual per als emprenedors del segle XXI. Però Thiel no és només un protagonista de l’economia digital, sinó que la seva cultura política (lector de Sant Tomàs tant com de Leo Strauss) el converteix en un observador heterodox de la vida política a Occident. Durant gairebé una dècada, ha concedit un gran nombre d’entrevistes i conferències en les quals exposa la seva visió del món sobre temes com el futur del capitalisme o l’estancament del progrés tècnic. Ocasionalment, ha formulat tres possibles escenaris per al futur d’Europa: la dominació islàmica a través de la xaria; l’adopció del totalitarisme xinès, possibilitat per la intel·ligència artificial; o la utopia ecològica liderada per figures com la jove sueca Greta Thunberg.

Aquestes tres futurs possibles per a la nostra civilització ens informen tant de les forces que actuen en el nostre entorn polític i cultural com del curs d’acció que hem de prendre per a preservar la nostra identitat. Les observacions d’un estatunidenc com Peter Thiel s’acosten així al diagnòstic de Guillaume Faye.

La guerra de les utopies en l’arxipèlag europeu.

Cadascun dels escenaris presentats reflecteixen la visió del món d’un segment específic de la població que viu a Europa. Segons el lloc que un ocupi en l’escala econòmica, política o ètnica, demanarà l’adveniment d’un d’aquests possibles futurs en lloc d’un altre.

L’escenari islàmic correspon a les esperances de les poblacions musulmanes que viuen a Europa. Darrere del fals discurs dels “musulmans moderats” s’amaga una observació molt bàsica: l’aclaparadora majoria dels seguidors de la fe musulmana preferiria viure en un país estructurat per la llei islàmica que per qualsevol altre sistema de valors. Els fanàtics de la diversitat, a vegades anomenats “islamo-esquerrans”, ho vulguin o no, acompanyaran als seus petits protegits en la construcció d’aquest infern en la terra, en nom de la sacrosanta submissió a les minories ètniques. L’ús del burca per a les dones i la presa del poder polític per part dels imams acabaran transformant a Europa en un camp de joc per als seus enemics multiseculars.

L’opció totalitària xinesa, que per descomptat està afavorida pels governs europeus occidentals, adeptes des de fa temps a l’anarco-tirania i a l’emmordassament de l’oposició, com demostra la seva admiració més o menys declarada per la gestió xinesa de la crisi de Covid-19. Els gestors al càrrec de les nacions del Vell Continent estan convençuts que la seva missió (gestionar l’economia, promoure la igualtat política i una governança eficaç) és un mandat diví: la destrucció de la llibertat a Europa és, doncs, només un petit preu a pagar per a acabar de transformar la nostra civilització en un gran mercat pacífic.

Finalment, la utopia ecologista (en la seva versió dominant) és sobretot un reflex de les aspiracions dels habitants de les ciutats, els vencedors de la civilització, en definitiva, els famosos “babaus”, que estan decidits a preservar la seva forma de vida mentre lluiten contra les emissions de CO₂ i la contaminació. Les metròpolis franceses i europees, que en el seu moment van ser el cor palpitant de la vitalitat i la potència innovadora d’Occident, no seran ara més que espais gegants “coworking”, poblats per ciclistes que volen limitar al màxim la seva petjada de carboni, encara que això signifiqui no tenir fills i deixar-se morir en l’anestèsia moralitzadora de la propaganda verda.

No és impossible que la societat d’arxipèlag que vivim actualment doni lloc a una espècie d’híbrid d’aquests tres futurs: d’una banda, els babaus metropolitans, orgullosos de veure com s’erosionen les seves condicions de vida mentre se’ls permeti concebre el seu empobriment com un sacrifici per la capa de gel de l’Àrtic. D’altra banda, les bosses islamitzades, situades principalment en els suburbis i en uns determinats territoris, se separen progressivament de la resta de la societat, guanyant lentament (però amb seguretat) en influència a mesura que es materialitza l’escenari d’un Líban francès. Per sobre d’això, un govern totalitari i gerencial, decidit a utilitzar totes les eines a la seva disposició per a evitar una explosió entre tribus antagòniques i assegurar que, almenys durant uns anys més, la corba del PIB pugui continuar pujant.

El 4t escenari polític: l’arqueofuturisme.

El gran absent en aquesta competició per al pròxim segle és la gent de dretes. Estan arrelats, són treballadors i volen viure de manera lliure i digna, lluiten per generar una esperança real per al futur. Les seves derrotes electorals van de bracet d’una marginació en els grans canals de la cultura. Aquesta situació pot semblar encara més sorprenent si es té en compte que aquest poble constitueix una gran part de la població europea (per no dir la seva majoria) i alimenta unes aspiracions considerades d’allò més saludables i normals (almenys fins a les últimes dècades).

Però per a qualsevol gramscista de dretes que es preï, aquesta dificultat per a generar entusiasme per la visió del món de la dreta de la “normalitat” s’explica fàcilment: el desig de la dreta de “tornar a una societat normal” delata el seu caràcter profundament reaccionari i, per tant, impotent. Les grans qüestions polítiques del segle XXI es deixen de costat (el deteriorament del patrimoni ecològic europeu, la greu crisi del model econòmic globalitzat, el control del progrés tècnic i la relació amb la tecnociència) o es presenten com a obstacles temporals, als quals n’hi ha prou amb donar una resposta puntual per a reprendre el camí (el problema de la immigració es considera simplement com una mala gestió dels fluxos i no com un presagi de conflictes demogràfics i de civilització a gran escala per als pròxims segles). Es pot sentir a través dels seus discursos i del seu llenguatge: la dreta francesa (per nomenar només una) està totalment banyada en la nostàlgia del gaullisme i, en certa manera, dels anys seixanta. És veritat que es dirigeix a importants segments de les classes treballadores (blanques), a les classes mitjanes empobrides i fins i tot a la burgesia patriòtica, però per despit més que per entusiasme. El seu pesar per un folklore polític que ja porta gairebé cinquanta anys de retard (el d’una concepció assimilacionista de la identitat, el d’una concepció purament hexagonal de la política quan no es tracta de “beneït temps de les colònies”) no pot crear una veritable visió coherent i entusiasta. Com a màxim, és un refugi en la recreació sintètica d’un passat llunyà.

Per a entrar en la competició de les consciències, és hora de fer una actualitazió dels fonaments doctrinals de la dreta per a fer-la finalment plenament identitària. Aquest treball, que promet ser difícil i llarg de dur a terme, és, no obstant això, vital perquè la dreta no pateixi una marginació total. Afortunadament, ja existeixen bases doctrinals, entre les quals destaca l’arqueofuturisme de Guillaume Faye, que va comprendre que la “convergència de catàstrofes” (ètniques, econòmiques, ecològiques, polítiques) constituiria un punt d’inflexió en la història de la civilització europea. Mai es podrà tornar a la vida pacífica i familiar del segle XX, sinó que haurem d’enfrontar-nos als reptes del segle XXI. No és el moment de discutir sobre el punt índex de les pensions, la “immigració seleccionada” o la “lluita contra el racisme i per la igualtat d’oportunitats”. Ha arribat el moment de construir una potència europea, capaç de fer valer els seus interessos en el seu territori i en el món, de reprendre el desenvolupament del progrés tècnic i científic, d’afirmar la nostra identitat mil·lenària, de tancar el parèntesi igualitari de la nostra història i de posar punt final al regnat d’una de les classes dirigents més incompetents i corruptes que hem conegut. Hem de desfer-nos de la sensibleria imperant, però sobretot no hem de caure en una nostàlgia romàntica paralitzant. De manera més general, els debats del passat han de deixar-se a l’armari per donar pas a una única pregunta: com podem garantir l’ordre, la llibertat, la identitat i el poder dels pobles europeus per a evitar la nostra desaparició? Tota la resta és secundari.

L’arqueofuturisme, és a dir, la conciliació dels valors originals i els avanços de la tecnociència, permet no sols respondre als grans reptes del present i del futur, sinó també proposar una visió mobilitzadora per als pobles d’Europa: tant en el concret com en l’oníric, és aquesta visió i no una altra la que té el potencial de seduir als europeus i fer que el nostre futur no sigui ni el de la xaria, ni el del crèdit social, ni el de la dictadura moralitzadora del feliç progressisme.

Foto: Guillaume Faye.

No hi ha comentaris

Publica un comentari