EL SENTIT SIMBÒLIC DE LA SARDANA. 1ª Part.

18 jul. EL SENTIT SIMBÒLIC DE LA SARDANA. 1ª Part.

Tots els pobles tenen els seus senyals d’identitat culturals. En molts casos, aquests senyals van néixer com a projecció d’una realitat espiritual. La força de la Llum es va traduir en una sèrie de manifestacions puntuals, adaptades a cada poble i a cada territori. Passats els mil·lennis s’ha anat oblidant aquest sentit primigeni i ha quedat només una simple exposició de cultura popular.

Els pobles europeus mai han creat res perquè sí. Tot allò que ha estat creat fa segles i segles tenia en l’origen, un sentit, una finalitat, un objectiu genuïnament espiritual i per extensió absolutament simbòlic. Era la reconstrucció plàstica d’un diàleg entre la Llum i els homes, que es plasmava en una simbologia concreta: música, contes, danses, arquitectura, pintura … Avui dia aquest sentit superior s’ha perdut. Tot ha quedat reduït a unes simples expressions festives.

Seguint amb aquest ordre d’idees, ja podem dir que tota dansa, en origen, és una exaltació del metafísic. Així la dansa de Shiva portaria implícita la unió de l’espai i del temps. Tota dansa europea encarna l’energia de l’etern. Qui l’executa, projecta la seva pròpia divinitat.

El que nosaltres farem ara amb la sardana, es podria fer amb qualsevol dansa tradicional europea.

La sardana, dansa catalana per excel·lència, té un innegable origen pagà. És, possiblement, una dansa dissenyada per selectes cercles espiritualment avançats per a mantenir el record i la presència activa de la Llum.

D’entrada la seva forma circular ens parla d’una dansa solar, d’una perduració del “Sol Invictus”. La seva forma circular, en el món del simbòlic, representa la perfecció i l’eternitat. L’exaltació del Sol sempre ha estat tradicional en les cultures europees i els pobles guerrers i heroics.

L’estructura de la sardana forma un bloc, circular, però un bloc, en el qual es pot entrar lliurement quan es desitgi i malgrat aquesta facilitat de fer i desfer el cercle, la seva estructura circular sempre queda intacta. És com el Sol, presidint l’arribada de nous fills per a la seva exaltació suprema. És també el mateix sentit de les velles confraries de guerrers indoaris, la confraria existeix, encara quan entre gent nova o desaparegui gent caiguda en el camp de l’honor (així es denominava tradicionalment al que ara, vulgarment, es coneix com a camp de batalla).

És molt digna d’esment l’habitual alternança, home i dona, que trobem en aquesta dansa. És el símbol del matrimoni còsmic, de la unió del cel i la terra. Aquesta alternança dels dos sexes fusionats en un cercle compacte és, intuïtivament, una cerca del mite de l’androgin. Aquest bloc representa una unitat. En quedar superades les parts, estaríem davant d’una superació de la mateixa dualitat. A un altre nivell, a un nivell antropològic, es podria entendre que aquesta aliança home-dona és, en els seus orígens, una projecció harmoniosa de la unitat clàssica del col·lectiu ètnic. En aquest cas, el català.

Aquesta alternança dels dos sexes té un factor molt important a tenir en compte: l’home dóna la seva mà dreta a la dona. Quan algú vol incorporar-se a aquesta dansa, mai pot fer-ho sol … o no hauria de fer-ho. Sempre ha d’entrar amb parella per perpetuar la dualitat en la Unitat. Quan s’entra, només es pot trencar el cercle per l’esquerra de l’home o per la dreta de la dona. Però mai es pot trencar el cercle per la dreta de l’home.

Detinguem-nos un instant en aquest aspecte de la mà, que nosaltres entenem com especialment valuós i metafòric. En una primera acotació, recordar que la mà dreta és amb la qual, habitualment, el guerrer porta la seva arma i simbòlicament, és el senyal de la virilitat. Però aprofundim ara en el sentit més hermètic que subjau associat a les mans. D’entrada l’estreta de les mans dretes ja era present a Roma, era el “Junctio Dextrorum”, que al seu torn havia estat agafat del mitraisme i era entès com un acte excepcional i gairebé religiós. Avui dia, donar la mà dreta forma part del costum inconscient i del sense sentit que presideix el nostre trist i escassament imaginatiu món modern. Ara la mà ha deixat de ser un art selectiu, es regala al primer que passa pel carrer, a l’amic, a l’enemic, a gairebé qualsevol, puix en nom de la igualtat tothom es considera en aquest dret. El que abans era un privilegi i un honor, reservat a molt pocs, ara és una cosa intranscendent. Donar-se la mà dreta tornarà a tenir un valor excepcional quan el cristianisme iniciï les seves persecucions contra els europeus pagans o dissidents que es resisteixen a la nova religió. Així, donar-se la mà, passarà a ser el símbol que identificarà als wotanistes perseguits primer i després als càtars.

Des de la perspectiva de l’estricta tradició, les mans, enteses com una al·legoria, han estat molt presents per a indicar el cicle de manifestació de l’esperit. Aquest s’anuncia per dos camins, diferents en aparença, però iguals en el fons, ja que l’objectiu últim és el mateix. Ens referim a la via de la Mà Dreta o Pravrttî-Marga, on l’esperit absolut es determina, es lliga a formes i delimitacions, que són les coses i els éssers visibles que coneixem i la via de la Mà Esquerra o Nivrttî-Marga, on l’esperit es desprèn de tot el que és finit i manifestat. És la distància o despreniment de tot el conceptual. Implica una certa idea de retorn. Implica la mort de tot l’anterior. Perquè només en la mort trobarem el sentit de l’eternitat. La primera via porta associada el sentit creador, positiu i conservador de la manifestació. La segona via, és el camí de la no condicionalitat.

Amb tot el que s’ha dit, tornem a constatar que res en la dansa catalana és casual.

El valor simbòlic del numèric també és present; els peus es compassen en dos ritmes diferents: tres punts llargs (que coincideixen amb les mans aixecades, en una clara invocació secreta i guerrera als déus antics o establint una comunió perpètua amb els immortals) i dos de curts (amb les mans baixades, en senyal d’unitat compactada d’un poble que assumeix el seu principi de destí). Es combini com es combini la suma sempre en dona cinc. El tres és un número de gran valor hermètic. Ja a Egipte era el número del raig, del Ser-Vida, de la força vital. Tres eren els déus solars dels primers indoaris (Surya, Savitar i Puschan). Aquest número també presideix la tríada hindú; Brahma (la potència que crea), Vishnú (la potència que conserva) i Shiva (la potència que destrueix). Tres eren els déus solars grecoromans (Hèlios, Febus i Apol·lo). És el nombre pitagòric per excel·lència. És el número que expressa el sentit de l’home considerat íntegrament (cos, ànima, esperit). La divisió de la iniciació es dóna en tres graus. El tres serveix per a formar el triangle, símbol de la saviesa, perquè és, al mateix temps, el símbol de la unitat organitzativa bàsica de totes les societats esotèriques. El cinc és el número hiperbori dels orígens

El ritme dels peus sempre ha de ser constant, com a constant ha estat la tenacitat de l’ànima europea, com a constant ha estat la cerca de la Llum i la Veritat, com a constant ha estat el fet de caminar de l’europeu per la història. La constància és, en el si de les societats tradicionals, la clau de tot procés d’autèntica elevació espiritual.

Continuarà ……..