FUKUYAMA I “LA MORT D’OCCIDENT” A KABUL.

01 set. FUKUYAMA I “LA MORT D’OCCIDENT” A KABUL.

Amb data de 28 d’agost, el diari digital vox populi publicava un article titulat “Occident mort a Kabul: la Xina ja domina el món” (1). Comparteixo la tesi central del seu contingut: La retirada de l’Afganistan és un fracàs sense precedents dels Estats Units. Es tracta d’una nova escena de l’obra de teatre mundial a la qual estem assistint: la caiguda inexorable de l’antiga potència, els estats Units, i l’ascens imparable de la nova: la Xina. Això al que alguns ho anomenen el “món multipolar”, però que en realitat és, si Rússia no aconsegueix evitar-ho, un moment de transicions entre dos escenaris unipolars.

Ara bé, l’autor de l’article i el seu referent, que no és un altre que aquest ideòleg del Pentàgon anomenat Francis Fukuyama –l’home que mai encerta-, fan afirmacions que mereixen uns comentaris:
El que ells defineixen com “Occident” no és més que la submissió absoluta i ridícula d’Europa als EUA. L’Occident de Joe Biden –i pròximament de la nefasta Kamala Harris- de la ideologia LGTB, de l’ultra capitalisme neo-liberal, del BLM, és l’Occident que vol als europeus i als seus descendents de tot el món avergonyits i agenollats demanant perdó pel nostre passat.

Existeix, tanmateix un altre concepte d’Occident que és antitètic d’aquest i que faria referència a la unitat de totes les civilitzacions d’origen europeu que existeixen en el món.

Però en aquest article, com en molts altres, el concepte d’occident que s’utilitza és el primer, aquesta serà un tema per un altre article que farem per aprofundir en aquest doble i antitètic contingut del terme Occident.
Així que si els EUA cauen com a potència mundial i amb ell la ideologia mundialista de la qual n’és el seu braç armat, aquest escenari pot canviar. Per part meva, benvinguda sigui aquesta caiguda, ja que podria provocar un canvi d’escenari mundial en el qual Europa –de Lisboa a Vladivostok- podria tenir un paper geopolític.

L’11-S no va ser l’inici de la decadència dels EUA, va ser l’inici de l’embogida aventura dels “neo-con” (extrotskistes en la seva majoria) que van pensar que els EUA podria aguantar una guerra total “contra el mal”, és a dir, intervenir on els donés la gana.

Ho van fer a l’Iraq atacant a un dels pocs règims anti-islamistes de la zona, el règim de Saddam Hussein i el seu partit Baaz. El resultat de la intervenció dels EUA ha estat la una inestabilitat absoluta en la zona, de la qual una de les seves conseqüències n’ha estat el naixement de l’ISIS. Recordem que entre les mentides i manipulacions que es van fer servir per a “legitimar” aquesta guerra, cal guardar un lloc destacat a les de l’expresident espanyol, José María Aznar, que va afirmar que n’estava absolutament segur de l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq: els deliris sempre van acompanyats d’al·lucinacions.
La segona intervenció va ser la invasió de l’Afganistan, on aquests dies hem vist la patètica arriada de la bandera de les barres i estrelles.

Siguem clars: els “neo-con” han estat un grup de criminals que només han provocat morts inútils i han sembrat un caos en el Mitjà i Pròxim Orient que durarà dècades.

És correcte afirmar que el principal motiu de la decadència dels EUA és intern: fractura política, racial, i geogràfica: centre/perifèria. La Xina té un enorme avantatge en ser una població gairebé íntegrament homogènia, l’ètnia Han, i on les minories (uigur, tibetana, mongola i manxú) són absolutament perifèriques al poder i marginals als òrgans de Govern.

No és cert per a res que Putin/Rússia siguin titelles de la Xina, en absolut, com diu l’autor. Per a la premsa liberal-mundialista tots el que no assumeixin el seu projecte globalista-liberal, formen part d’això que van anomenar alguna vegada “l’eix del mal”, però Rússia i la Xina mantenen estratègiques geopolítiques totalment diferents, encara que evitin enfrontar-se i fomentin la cooperació mútua.

En la lògica liberal-mundialista, l’autor de l’article del diari qualifica als nacionalismes que han arribat al poder en països d’Europa central (Hongria i Polònia per exemple) com a “enemics”, i efectivament ho són per a ell (recordem el seu concepte “d’Occident”) però el cert és que només aquests nacionalismes tenen alguns punts ideològics i pràctics que poden oposar-se al domini mundialista Europa. Encara que per a això Orban i Morawiecki haurien d’assumir la dimensió europea d’aquest nacionalisme, una cosa que encara està molt lluny. És tan difícil entendre que si Europa no s’uneix, serem una col·lecció de nans insignificants?

I finalment, sí, efectivament la Xina ha trobat la fórmula màgica, economia “capitalista” (és a dir que funcioni, no com la comunista) però sotmesa a un poder polític central, àgil en les decisions i amb criteri geopolític i visió de futur, que ideològicament es nodreix d’un cert comunisme en versió xinesa, un nacionalisme amb vocació de domini mundial i, cada vegada més, d’un neo-confucianisme de base tradicional. Una fórmula imparable.

1 https://www.vozpopuli.com/…/occidente-muere-china… 

Enric Ravello.